Laura Luque (periodista): "No hem d'oblidar que el govern de Polònia és anti immigració"

Laura Luque és una periodista santcugatenca que amb el fotoperiodista David Melero va viatjar fa dues setmanes a Przemyśl, Polònia, per cobrir la crisi migratòria de les persones que fugen de la guerra a Ucraïna. Luque ha estat durant anys arrelada al moviment popular santcugatenc i està interessada en un periodisme social. A l'hora de fer l'entrevista, vol aclarir que els periodistes no han de ser mai el focus, i que a l'hora de fer un article els protagonistes han de ser els que viuen les històries. Aquest no és un article sobre Ucraïna sinó sobre el periodisme social i literari, i per això s'entrevista a Laura Luque. Podem seguir la seva feina a les seves xarxes socials i al mitjà digital L'Alerta.

Com vas decidir anar a Polònia?

Vaig acabar la carrera de periodisme el 2021. Feia un any que no estudiava, però volia fer un màster de periodisme literari, sempre m'havia interessat el reporterisme i les zones de conflicte. Vaig començar a col·laborar amb un amic meu, David Melero, un fotoperiodista que té un mitjà digital que es diu L'Alerta. És un portal que està tenint bastant tirada. Ell em va dir que li agradava com escrivia i vam començar a treballar junts. Els dos tenim una mirada social i ens interessen les històries de la gent.

Heu col·laborat amb diversos mitjans per explicar la situació.

Fèiem directes per 8tv cada dia. També vam treure un reportatge sobre el racisme per La Marea. Anàvem com a freelance i vam aprofitar per fer material per a diversos mitjans.

De què tractava el reportatge sobre racisme?

Polònia té un govern d'ultradreta, amb el partit Llei i Justícia (Prawo i Sprawiedliwość) al capdavant i Andrzej Duda com a president. És un partit conegut per les seves polítiques anti immigració. Per molt que ara es vegin imatges de solidaritat, no es pot oblidar que és una solidaritat repartida segons l'origen ètnic. No es reben igual a les persones blanques d'Ucraïna que les refugiades d'altres llocs com Egipte o Nigèria. Ho vam comprovar perquè parlàvem amb persones del carrer que es creien les notícies falses de que la gent aprofita el desastre per venir a violar les dones i atracar.

El primer dia que vam arribar hi havia una persecució dels hooligans de l'equip local que perseguien a tres refugiats d'origen indi. Els van agredir i un o dos van acabar a l'hospital. Vam pensar que era una cosa que havíem de dir perquè els mitjans s'estan omplint de l'onada de solidaritat, que és certa però no ha d'invisibilitzar el fet que ens trobem en situacions racistes tant institucionalment com personalment per part de la població.

Quins altres temes tractàveu?

Explicàvem com s'organitzava la població. Segons ACNUR, s'han refugiat ja 3 milions de persones. La majoria han anat a Polònia i les autoritats i els voluntaris s'havien d'organitzar per tal de garantir a aquelles persones un lloc i que fos un lloc segur. Hi havia molts voluntaris d'arreu del món i no era difícil que algú vingués amb intencions de tràfic de persones, agafar dones per a prostitució o nens.

També parlàvem de com llocs quotidians com una escola, una estació o un supermercat s'havien convertit en centres on la gent dormia. A l'estació de Przemyśl la gent abans corria per agafar el tren per anar a treballar i ara estava plena de dones i nens amb la mirada perduda perquè no sabien on estava el seu pare. També vam parlar d'històries personals de voluntaris que ajudaven i no sabien encara on estava la seva família.

Com està la gent que arriba a Polònia?

Hi ha una cosa en què vaig fixar-me és que a les fronteres hi ha moltíssimes mirades perdudes. També molta gent pendent del telèfon, sobretot ara que Ucraïna no permet sortir als homes d'entre 18 i 60 anys perquè han d'anar a la guerra i hi havia molta gent que havia deixat la família enrere.

Les mares intentaven mantenir-se molt fermes, tenien tota l'adrenalina de l'èxode i es mantenien més fortes i reservades. Els nens, molts no se n'adonaven però n'hi havia que sí. Els que veies pitjor eren els adolescents perquè no havien de mantenir una imatge de fortalesa davant dels fills com els adults i alhora ells estaven començant tot just una vida que s'acabava de trencar.

I l'organització?

L'ambient era caòtic, però l'organització era eficaç i cada dia estava millor. Anaven implementant més mesures per garantir seguretat, com inscriure's a la recepció dels pavellons. Evidentment, era caòtic perquè ningú està preparat per enfrontar els estralls d'una guerra, però dins del caos estava organitzat.

 

Quin ha de ser el paper del periodista?

Si ens volem dedicar al reporterisme i les zones de conflicte hem d'anar ben organitzats i guiar-nos per instint. La zona estava plena de periodistes joves i s'ha de tenir una protecció psicològica i, en cas que vagis a zones perilloses, física.

És molt important en general com a periodista, però sobretot si vas a una zona de conflicte, que intentis situar-te lluny del focus i posar-lo en les persones. Hi ha un tipus de periodisme en què els periodistes es posen com a protagonistes, se m'acudeixen exemples de persones que han penjat imatges amb infants refugiats. Hem de posar l'altaveu a les persones, el focus no ha d'estar en nosaltres. És important per mi que el protagonisme el tinguin les històries que explico.

Com a periodistes us vau trobar amb algun obstacle?

No. Segurament l'únic obstacle era nostre. És difícil saber com treballar en una situació així, com apropar-se a les refugiades de manera en què puguis oferir seguretat i no pretenguis aprofitar-te'n. Evidentment, hi havia zones on no podíem entrar amb càmeres com els pavellons on les persones dormien, per preservar la seva intimitat. Però això s'entén perfectament. Si tens un permís de periodista, pots entrar a Polònia sense cap problema.

Suposo que es va crear un equip de periodistes d'arreu del món.

Aquesta és una de les parts més interessants del que ens ha passat. Vam fer un bon equip de periodistes i fotoperiodistes de Barcelona. Érem 5 o 6 i quan hi havia situacions dures, ens donàvem suport. Hi havia gent de tot el món i era fàcil mantenir el contacte amb ells. Sobretot els periodistes freelance que no veníem recolzats per cap mitjà ens donàvem suport per treure el millor material possible i per poder cuidar-nos.

Ara tornes a ser aquí. Continuaràs treballant en això? On et podem seguir?

El David Melero s'ha quedat a Ucraïna com a fotoperiodista. Jo no podia quedar-me per passaport, però segurament tornaré en unes setmanes i intentaré entrar a Ucraïna. Mentrestant faré la part escrita del meu company i anirem traient articles a L'Alerta i, si podem, a d'altres mitjans. A més, intentarem fer un seguiment de les refugiades que han arribat a Catalunya, que crec que ara mateix són més de 5.000.

 

Quins tràmits vas haver de fer per anar a Polònia?

Quan va sortir l'oportunitat d'anar cap allà, vam trigar quatre dies a marxar. Vaig haver de fer-me la targeta del Sindicat de Periodistes perquè no pots anar a una zona així sense una identificació. No vam agafar armiller ni cascs perquè sabíem que anàvem a Polònia a cobrir la crisi migratòria. Ens interessava la part humana.

On us quedàveu un cop allà?

Ho vam organitzar bastant bé. Érem tres persones i vam agafar un cotxe i un apartament a Przemyśl, una ciutat fronterera amb Ucraïna, a deu minuts en cotxe de la frontera de Medyka. Per aquí és per on travessa la majoria de gent. La ciutat estava plena de periodistes i no era fàcil trobar lloc on quedar-se.

Quant de temps us hi heu estat?

Vam anar cap allà dimarts 1 de març. Vam quedar-nos un dia a Cracòvia, on es feia una recollida d'aliments i productes bàsics. El dia 2 ja vam anar a Przemyśl. El dia 14 vaig tornar. El David s'hi ha quedat i jo quan pugui tornaré.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.