Máximo, l'últim artesà que fa maons a Collserola

En una clariana del bosc de Collserola, en Máximo elabora  des de fa 12 anys tota mena de maons. Amb els recursos recull i troba per la vora, i amb l’ajuda únicament de les seves mans. Els forns on els cou, que tenen uns 200 anys, han estat en funcionament des d’aleshores de manera intermitent; però enguany podrien fer-ho per darrera vegada. 

Una vida dedicada a la construcció

En Máximo va néixer a Múrcia, però de petit va venir a viure a Badalona. Amb 10 anys, després de l’escola, va començar ajudar al seu germà, que treballava en un forn de maons. El propietari, en veure que tenia traça en moldejar el fang, li va oferir un sou, i amb 12 anys va deixar l’escola per dedicar-s’hi plenament.  

Un any més tard va traslladar-se a la Bòbila d’en Pahissa, a Torre Negra. I després d’estar-hi durant un temps, va establir-se amb els seus 4 germans al taller actual. Però les desavinences familiars el van portar a marxar a treballar arreu de Catalunya. Durant 32 anys va passar per Breda, les Garrigues, i d’altres… fins que va tornar a Sant Cugat. Aleshores els seus germans havien marxat i el taller havia quedat abandonat.

Actualment en Máximo treballa unes 7 hores diàries, i elabora fins a 600 peces per dia. Fa tota la vida al taller, on té un petit habitacle. Per les necessitats bàsiques es desplaça fins al centre de la ciutat amb bicicleta.

Un negoci amenaçat i precaritzat

En Máximo explica que una de les coses que més por li fan són els lladres que han vingut al seu taller i li han robat tant material com les rajoles fetes. Ja li ha passat quatre vegades, i sempre segueixen el mateix mètode: el vigilen durant un temps, i entren al terreny quan ell no hi és. 

Però la principal amenaça pel seu negoci és la precarietat. Per una banda, es tracta d’un mercat que en les últimes dècades ha experimentat un fort declivi. “Fa 30 anys, aquestes rajoles es venien molt més, perquè es construïen més torres de luxe”, explica. I en un sector particularment castigat per la crisi, avui en dia ha de fer front a un preu de compra que cada dia és més baix. 

“Hi ha la competència amb altres empreses, locals o de fora, que fabriquen grans quantitats de totxos”, explica. Però en Máximo reivindica que molts compradors dels grans magatzems directament no valoren el seu treball. Com que el veuen sol i apartat, no tenen en compte l’esforç i la dedicació que hi posa; i se n’intenten aprofitar exigint-li preus irrisoris. És per això que aquest hivern haurà de tancar el taller i anar-se’n. “No està pagat, això”, reclama. 

Una elaboració artesanal i sostenible

En Máximo segueix el procés d’elaboració que va aprendre a Badalona quan tenia 12 anys. Sigui per fabricar maons, rajoles o toves, utilitza sempre la mateixa matèria primera: la sorra d’una petita pedrera que ha excavat prop del taller, i que transforma en fang amb l’aigua de la pluja acumulada. Després d’homogeneïtzar-lo bé amb la pala, cada dia n’omple entre 10 i 12 carretons. 

En funció del motlle que utilitzi, podrà fabricar maons (rectangulars), toves (quadrades i aplanades) o rajoles. Un cop dins del motlle, aplana el fang perquè estigui ben compacte, amb l’ajuda d’aigua i d’un garrot de fusta. En retirar el motlle, cada peça ja té la forma final, i cal deixar-la reposar uns dies al sol. 

Un cop l’any, en Máximo cou els maons a un dels dos forns que té prop del taller. Explica que són propietat de Can Fatjó, i que tenen uns 200 anys d’antiguitat. Es tracta de coberts de pedra on apilona els maons, i a terra hi ha uns forats per on traspassa la calor provinent de la llenya que crema a sota. Cal que els maons es coguin durant 140 hores, amb temperatures que arriben als 1000ºC.