Molina: "Les meves fotos sempre intenten ser un document molt personal"

De Sant Cugat a Nova York. Aquest és el trajecte que han fet les imatges captades pel fotògraf santcugatenc David Molina per ser exposades al College of Staten Insland, a Nova York, des del 19 de setembre i fins al 22 d'octubre. Una mostra que porta per nom "Can a line define?" i que recull les mirades personals de 8 fotògrafs d'arreu del món sobre la crisi dels refugiats a Europa.

El santcugatenc exposa el seu treball The human apart, amb imatges captades a la frontera entre Hongria i Sèrbia ara fa un any.

De Sant Cugat a Nova York amb fotografies sobre refugiats. Com hi arriba?

Comença quan vaig anar a Bèlgica, fent un voluntariat europeu. Vaig estar treballant directament als centres de refugiats, coordinant projectes de voluntariat. Un cop allà vaig començar a fer el projecte The long way home, que és el que s'ha publicat ara al British Journal of Photography. Entre altres coses, estant allà, feia formacions internacionals. Va donar-se la casualitat que hi havia una formació a Hongria, i sabia que en aquell moment hi havia problemàtica a la frontera entre Hongria i Sèrbia amb els refugiats. Vaig decidir anar-hi abans, i em vaig posar en contacte amb fotògrafs com Sergi Càmara per veure qui hi havia. I no sé si vaig arribar el primer o l'últim, dic, perquè jo arribava el 18 al matí, i just els dies 15 i 16 hi havia hagut aldarulls entre refugiats, policia i militars, i el dia 17 van desmuntar el camp de refugiats d'un dia per l'altre. Sols hi havia un fotoperiodista d'Holanda, amb qui vam anar a la frontera, ja tancada. No hi havia absolutament res, sols els militars i els presos construint la tanca antirefugiats.

És allí on neixen les fotografies que ara exposa...

Allí em vaig adonar que el terra, no sols el de la balla sinó els camps, to, estava ple de restes de refugiats. Sacs de dormir (n'hi havia milers), sabates, motxilles... fins i tot em vaig arribar a trobar medicaments posats en ordre. Quasi semblaven una obra d'art. Detalls increïbles. M'adonava que aquella frontera era realment la porta al cor d'Europa, perquè quan els refugiats la passaven deixaven els sacs de dormir. Si deixes el sac o les botes és perquè saps que sols et falta agafar un tren per arribar al cor d'Europa. I ja ho deixaven tot allà.

Què va fer amb aquestes imatges?

Bàsicament, vaig fer les fotos aquell dia, vaig escriure un text que es diu The human apart explicant el que havia passat aquells dies i com arribo jo a trobar-me aquelles restes. I com aquelles restes i aquella frontera representaven, una mica, el fet de posar a part la humanitat. I ho vaig penjar al LensCulture, que és una plataforma a Internet de fotografia contemporània, i l'endemà em va contactar l'editor cap, que els va agradar molt, i ho van posar a la primera plana. Al cap d'uns dies, una agència internacional de Londres també va agafar el treball per publicar-lo, i allí va quedar la cosa.

Fins que el contacten des de Nova York.

Fa uns mesos, abans de l'estiu, em va contactar la curadora de l'exposició, per dir-me que estaven preparant una exposició, "Can a line define?", sobre les fronteres. Buscaven mirades una mica més diferents, mirades més personals, i els va agradar el meu treball. Han agafat el treball de cinc fotògrafs per a la mostra.

Explica com les circumstàncies el van portar a captar aquestes imatges. Però, que el va portar a anar a treballar amb els refugiats?

No té res a veure amb la fotografia. Em van dir, des de Bèlgica, de tenir l'opció de coordinar camps de treball, i em va atreure des de l'àmbit humà. Vaig aprofitar l'oportunitat, i el que t'atreu més al final és el factor humà. Allà he fet amistats molt profundes. Es van fer uns vincles d'amistat molt grans. I el tema de fer fotos va sortir naturalment.

En quin moment va decidir treure la càmera?

Vaig estar dues setmanes vivint a cada centre, i després més dies solts. La primera setmana només vaig fer fotos a les parets, perquè estaven plenes de pintades i d'inscripcions, noms amb procedències, una inscripció en francès que deia que "si no tens res, no vals res"... Coses així. Per a mi, eren com els diaris del centre. La gent havia deixat els seus sentiments a les parets. Feia sols aquestes fotos, però llavors em demanaven que els fes fotos. Però al projecte no hi ha una sola foto en què es pugui reconèixer ningú. Aquesta és l'altra cara de la moneda: persones que no volien ser fotografiades per por que les reconeguessin al seu país i fossin perseguides. Fins i tot ara, que havien aconseguit aquesta pau tan fràgil.

Deixa clar que no només són fotografies. Què li suposa exposar-les?

El que és molt interessant en l'àmbit personal és que els dos treballs que he fet amb refugiats es puguin veure. Per a mi suposa una alegria molt gran. Però no només en l'àmbit personal de fotògraf, de reconeixement i del que pugui venir després, sinó en l'àmbit de què la història que has estat intentant explicar, amb la que has estat connectat tants mesos, es pugui veure, es pugui entendre, i la gent tingui una porta més oberta a entendre la situació que hi ha actualment amb els refugiats, i contribuir a la sensibilització amb el tema aquest.

Què li suposa en aquest sentit?

En aquest sentit suposa un petit triomf. Que el teu treball es vegi, on sigui, suposa sempre aquest triomf de què has aconseguit explicar alguna cosa i transmetre el missatge. Que al final és un missatge molt personal, perquè jo he estat molt connectat personalment, i perquè les meves fotos sempre intenten ser un document molt personal. Jo fujo molt del fotoperiodisme.

Més enllà de l'exposició, en què està treballant ara?

Estic amb projectes personals. Tinc un projecte de llibre, amb un treball que són les fotos personals que vaig fer durant tot l'any a Bèlgica i que el vull ajuntar amb un treball que estic fent de fotos que he fet a Sant Cugat des de fa sis anys, parlant de la idea de llar. També m'he presentat a un premi internacional, que al mateix temps és una beca, amb la idea de poder aconseguir finançament per poder acabar el treball de refugiats, amb la primera part del projecte, que és anar a la frontera entre Síria i Turquia i fer fotos dels camps de refugiats allà. Així clouria el camí. La sortida dels refugiats de la seva llar, la porta a Europa, la frontera entre els països de l'est i els més occidentals, i l'arribada al cor d'Europa.

Una bona pila de projectes...

Hi ha coses que comencen per encàrrec i després busco fer un treball més personal. En el meu cas, tinc pocs encàrrecs, i el que s'ha publicat és per iniciativa meva. Com a mal fotoperiodista que sóc, sóc un bon fotògraf d'assaig, en el sentit que sempre puc aprofitar la part més personal. És una mica trobar la manera d'acabar fent pel teu interès treballs que si no t'interessessin, no els faries bé.