L'actual cap del Servei d'Oncologia i Hematologia Pediàtrica de la Vall d'Hebron, Lucas Moreno, va néixer a Menorca l'any 1979 i es va traslladar a viure a Sant Cugat l'any 2019. Aquest doctor, casat i pare de tres fills, ha exercit com a pediatre oncològic a la Royal Marsden Hospital de Londres i a l'Hospital Niño Jesús de Madrid. Moreno ha dedicat la seva carrera mèdica a desenvolupar fàrmacs contra el càncer infantil i està especialitzat en el neuroblastoma, una de les formes més agressives de càncer infantil.
El responsable d'oncologia pediàtrica d'un dels hospitals internacional de referència va decidir dedicar-se a la medicina des de molt jove amb la idea de "poder ajudar a la gent". El metge va descobrir la pediatria oncològica fent unes pràctiques i amb la voluntat de cuidar els nens i les nenes amb càncer en detectar que "hi havia molt camí per a recórrer".
El càncer infantil es pot prevenir?
No, no es pot prevenir, el càncer infantil és diferent que el càncer dels adults. Hi ha un càncer infantil per cada 200 càncers en adults i en el cas dels nens, els càncers que els afecten, no depenen de factors ambientals, del tabac, del medi ambient, de la dieta, sinó que són factors genètics que passen per pur atzar.
Si hi ha un càncer per cada 200 adults, es pot dir que el càncer infantil és una malaltia minoritària?
Sí, és una malaltia minoritària, existeixen més de 40 tipus de càncer diferents i cada any es registren uns 250 casos de càncer en menors de divuit anys a Catalunya.
"Gairebé tots els càncers infantils són càncers de desenvolupament"
Com es crea un càncer infantil?
Gairebé tots els càncers infantils són càncers de desenvolupament. Per exemple, les cèl·lules immadures del fetge acaben formant del fetge i les cèl·lules immadures del ronyó acaben formant el ronyó. En algun moment aquestes cèl·lules immadures tenen un error, es queden sense acabar de madurar i es comencen a dividir molt ràpidament, i llavors es produeix un càncer en el desenvolupament al ronyó, al fetge, al cervell, una leucèmia, i per això no són càncers que s'assemblen als dels adults com els de còlon, de mama o de pròstata.
Quins són els càncers més corrents entre els infants?
La leucèmia, els limfomes, els tumors cerebrals i posteriorment altres tumors de la resta del cos.
Es creen per una condició genètica o perquè són hereditaris?
Tots tenen alteracions genètiques o sigui, en tots els càncers hi ha alteracions que acaben en els gens de les cèl·lules que acaben produint el tumor, hereditaris només ocorren en menys d'un 10% dels casos en famílies amb característiques genètiques que es van transmetent i que tenen més risc de tenir càncer en nens.
Per tant, si un pare o una mare tenen càncer, això vol dir que el fill té més risc de tenir càncer?
Això només passa amb uns gens específics, que a les famílies hi hagi càncers d'adults no vol dir que n'hi hagi amb els nens. Si en una família hi ha algun càncer de mama, d'ovari o de pulmó, és possible que aquests infants de grans tinguin risc de càncer de mama, ovari o pulmó, però de grans. Les famílies que tenen risc de càncer en els menors són per a síndromes genètiques o malalties genètiques concretes que no tenen a veure amb els càncers que ocorren en els adults en general.
"Un de cada cinc infants amb càncer encara mor i mor perquè la malaltia es fa resistent i torna a créixer"
Dos de cada tres càncers en adults es curen o cronifiquen. Això també és equiparable en el cas dels nens?
En el cas dels nens s'ha avançat molt en les últimes dècades i es curen quatre de cada cinc, és a dir, que es curen al voltant del 85% dels casos. Llavors tenim petits i petites que es curen amb cinc anys i que viuen fins als setanta o els vuitanta anys i no s'endarrereix, sinó que es queden sense el tumor i viuen. Aquesta xifra tan optimista contrasta amb el que encara moren. Un de cada cinc infants amb càncer encara mor i moren perquè la malaltia es fa resistent i torna a créixer. A més i entre els supervivents hi ha una part important què es queda amb seqüeles pel tractament, perquè són molt intensos i comprenen trasplantaments de medul·la, cirurgies, radioteràpia i quimioteràpia. Per això és tan important continuar investigant, perquè sobrevisquin més nens i ho facin amb menys seqüeles.
De quin tipus de seqüeles estem parlant?
N'hi ha que no tenen cap seqüela i tenen una vida completament normal, però un 33% tenen seqüeles rellevants com risc de desenvolupar un altre càncer pels efectes de la radioteràpia, pels fàrmacs que poden danyar el ronyó, de manera que de grans poden tenir problemes de ronyó. També poden afectar el cor i amb el pas dels anys poden tenir problemes coronaris o de creixement. En les leucèmies s'administren corticoides que poden desencadenar problemes d'obesitat, sobrepès o de metabolisme amb les complicacions que impliquen i de vegades també hi ha amputacions.
En el cas dels fàrmacs s'aplica tractament a mida i personalitzat, tal com passa amb els adults?
En gran manera encara no, tot i que passa amb alguns tipus de càncer infantils, no succeeix en una proporció gran dels pacients encara perquè les alteracions genètiques dels nens són diferents de la dels adults. No són el mateix tipus de mutacions, i aleshores quan es desenvolupen fàrmacs per als adults, de vegades també són vàlids per als nens, però de vegades i per les alteracions que només afecten els nens, no. Hi ha poca gent investigant el desenvolupament d'aquests fàrmacs per a les alteracions genètiques dels nens. Avui en dia, a Catalunya hi ha un programa d'oncologia de precisió que s'anomena POP, aleshores a tots els nens que es diagnostiquen se'ls estudien diversos centenars de gens per veure si hi ha algun tractament que es podria donar, però encara hi ha pocs gens per als quals hi ha un fàrmac i pocs fàrmacs que es poden aplicar, i aquest és el camí on estem. És a dir, que la majoria de teràpia que s'aplica és radioteràpia i quimioteràpia. Actualment, els tractaments són quimioteràpia, radioteràpia, cirurgia, i per a les leucèmies agressives, el trasplantament de medul·la.
Cap on avança la teràpia contra el càncer infantil?
Estem treballant amb dianes moleculars, és a dir, estudiar el tumor del pacient i si té alterats uns determinats gens se li apliquen determinats fàrmacs. També estem desenvolupant la immunoteràpia amb fàrmacs que empenyen les defenses del pacient a lluitar contra el càncer. A aquestes teràpies se'ls sumen les teràpies cel·lulars i les teràpies gèniques, que a poc a poc, estan trobant el seu lloc dins dels càncers pediàtrics per curar més pacients i desfer-se dels tractaments més tòxics.
"Existeixen dos centres de referència: Sant Joan de Déu i la Vall d'Hebron"
Ha exercit com a oncòleg pediàtric a diferents països. Diria que hi ha diferents tipus de càncers depenent del país?
En el món occident els càncers són tots els mateixos, no hi ha diferències i com tots són malalties minoritàries, treballem en grup. Els investigadors d'Europa i dels EUA treballen en conjunt perquè els avenços es produeixin més de pressa, ja que només amb els pacients que hi ha a un hospital, no pots aprendre i estudiar com millorar els tractaments.
Lucas Moreno, cap d'oncologia infantil de la Vall Hebron FOTO: Bernat Millet ( TOT Sant Cugat)
D'on provenen els nens i les nenes que es tracten a la Vall d'Hebron?
Catalunya està molt ben ordenada pel que fa a l'atenció als nens i nenes amb càncer. Existeixen dos centres de referència: Sant Joan de Déu i la Vall d'Hebron, i estan dividits per zones. A la Vall d'Hebron hi van els pacients de Girona i de Lleida i a Sant Joan de Déu els de Tarragona.
És recomanable explicar als nens que pateixen un càncer?
Quan un infant té càncer afecta a tota la família: pares, germans, avis... pel que és fonamental explicar el que passa als nens d'una manera que ho puguin entendre. Si són més petits, d'una manera més resumida, quan són més grans, amb els detalls que puguin entendre. L'equip mèdic i d'infermeria treballem en equip amb treball social, psicòlegs, la família i el pacient per lluitar tots contra el càncer.
Quan se'ls comunica a uns pares que el seu fill està afectat per un càncer, com s'ho prenen?
Segurament és la notícia més devastadora que es pot donar a un pare o una mare i com a metge és una notícia molt difícil de donar. Els nens amb una malaltia així ens donen moltíssimes lliçons, perquè ho afronten amb molta maduresa i dia a dia lluiten amb les complicacions, les toxicitats o amb el que sigui, posen la seva millor cara i busquen solucions i es diverteixen en els moments que poden. Així que, encara que és una notícia molt difícil al principi, amb el suport de tot l'equip, aconseguim passar la primera fase de la mala notícia i posar-nos amb el tractament. Estem parlant de tractaments llargs que duren anys, és una cursa de llarg recorregut en què tothom ha de tenir la màxima energia i mentre els nens reben teràpia, els pares i els germans també en reben. Tots els pacients diagnosticats i les seves famílies tenen accés a psicòlegs per afrontar el tractament, especialment en els moments més difícils.
"Quan vaig començar a formar-me com a oncòleg pediàtric, vaig pensar a buscar un nou tractament contra el neuroblastoma"
Dins de l'oncologia pediàtrica, quin ha estat el seu èxit més gran?
Haver dut a terme un assaig clínic en el neuroblastoma, un tipus de tumor que passa als nervis perifèrics, acostuma a estar en l'abdomen i és un dels tumors més agressius en infants. Quan vaig començar a formar-me com a oncòleg pediàtric, vaig pensar a buscar un nou tractament contra el neuroblastoma. Amb aquesta idea vaig anar a Anglaterra i vaig aconseguir posar en marxa l'assaig clínic del 2008 al 2013 i posar-lo en funcionament del 2013 al 2020 reclutant pacients. Es tracta d'un assaig clínic obert a 11 països d'Europa per obtenir els pacients que calien. Ara estem veient els resultats i estan servint per canviar com es tracta els pacients amb neuroblastoma a Europa i ja estem pensant en el següent assaig clínic.
Des del 2008 fins ara són molts anys...
Els assajos són així, fem un assaig clínic per veure els resultats quinze anys després, són moltes hores, molt temps i molta prova-error, però alhora és molt gratificant, perquè pots veure que les coses es poden canviar, que hem de donar el millor tractament que tenim als pacients, però també hem d'investigar amb aquests assajos clínics perquè els pacients dins de 5, 10 i 15 anys puguin tenir millors opcions.
De tots els casos que ha viscut, n'hi ha algun que l'hagi sorprès?
Sí, per la seva infreqüència, per la relació amb les famílies... molts dels nostres projectes de recerca sorgeixen per haver conegut una família que responen d'una manera al tractament o que tenen una malaltia molt agressiva. Això et fa pensar i investigar i comences amb línies de recerca pel que ha passat amb algun pacient.
Quin és el primer problema al qual s'ha d'enfrontar una família, i especialment un nen, quan es detecta un càncer?
És com una piconadora perquè els càncers en els nens apareixen d'una manera ràpida i d'un dia per l'altre passen d'anar a l'escola i al parc amb els amics, a estar ingressats en un hospital i els canvia tota la vida. Els pares han de deixar de treballar, de vegades s'han de canviar de ciutat o viure a prop de l'hospital, i això, canvia tota la família. És un moment de dificultat i després es van adaptant a les rutines. Per descomptat, quan les coses no van bé, és important que els nens puguin tenir accés a cures pal·liatives, i que puguin estar amb la seva família en tot moment i prioritzar les necessitats de la família.
En quin moment uns pares decideixen fer proves per detectar aquest tipus de malaltia?
Els càncers en nens no es diagnostiquen tard perquè donen signes d'alarma que fan que els metges acabin demanant les proves que calguin. També són tumors que creixen ràpidament i aleshores acaben mostrant la cara aviat. Els símptomes comencen per una cosa comuna i no ens podem preocupar cada vegada que el nen té febre, vomita o li fa mal la panxa, perquè són símptomes comuns en infants, però quan aquests símptomes es fan més persistents, no marxen i tenen determinades característiques, fan pensar en alguna cosa més greu i és el moment de fer una ecografia, un TAC, una ressonància o una analítica.
Si es pogués transportar d'aquí a vint anys, com s'imagina els tractaments per combatre el càncer pediàtric?
D'una banda, voldria veure que hem incorporat nous tractaments d'immunoteràpia i de teràpia cel·lular perquè siguin les cèl·lules del pacient les que lluitin contra el càncer i que això ens permeti tractaments menys intensos i tòxics i que es curin més pacients. Com a futur, a molts anys, si realment arribéssim a conèixer què és el que desencadena els càncers, podríem detectar-los més aviat. És a dir, igual que es fan les proves del taló en els nadons nounats per trobar determinades malalties i tractar-les de forma precoç, hauria d'existir alguna cosa semblant per trobar-les abans que calgui quimioteràpia, radioteràpia i els tractaments d'ara.