[entrevista del Món Sant Cugat publicat a la tardor de 2022]
La Nina és una artista polifacètica i multidisciplinària, viu a Sant Cugat des de fa 30 anys i és on ha decidit muntar el seu negoci: un estudi pioner on es treballa la veu i on també es fa pilates. Els seus inicis van ser a la televisió al famós programa Un, dos, tres i va ser també la representant d’Eurovisió quan tenia 23 anys, ara en té 57. És actriu, cantant, logopeda... i és una persona que no s’acaba mai de formar.
Com es descriu la Nina professionalment?
Soc actriu, cantant, logopeda. Combino el meu vessant artístic amb el pedagògic des de fa uns 20 anys i un no s'entén sense l'altra. Si arribo a la docència és perquè tinc aquesta ànima de docent, de terapeuta, però el meu ofici contribueix molt a poder fer aquesta tasca. No només la formació acadèmica sinó també l'experiència de 40 anys treballant amb la veu. Em serveix molt per poder ajudar als altres a poder aconseguir el que volen amb les seves veus. Ho visc com un tresor i un patrimoni.
La logopèdia és art?
Sí, és ciència i art. És ciència perquè és una disciplina ii hi ha uns coneixements amb base científica, però té molt d'art perquè hi ha una part molt important del logopeda en què ha d'escotar a la persona que té al davant i ha d'interpretar. Quan hi ha una alteració amb la veu, dos i dos no sempre fan quatre. Una mateixa patologia amb persones diferents es viu de maneres diferents i pot tenir evolucions diferents, aleshores és molt important fer-te un mapa mental de què passa físicament, què passa mentalment, com s'organitza aquesta persona, i poder entendre això, poder copsar-ho i fer-ne una interpretació. I tenir-ho sempre present per abordar la seva problemàtica. La logopèdia és molt artesana.
Nina: "L'escenari ha estat la meva vida i allà s'experimenten sensacions que enlloc més es poden experimentar"
Anava a preguntar en quina se sent més a gust, però em diu que no n'hi ha una sense l'altra, no?
No. A veure, l'escenari ha estat la meva vida i allà s'experimenten sensacions que enlloc més es poden experimentar. Però també estic molt còmode i és molt gratificant estar en una aula fent una classe de cant o tractant un pacient de rehabilitació. Són coses distintes i que tenen una satisfacció i una recompensa distinta, però que sens dubte la tenen perquè és un contacte amb el públic, finalment. Amb un interlocutor. Les dues són feines molt gratificants, però clar, l'escenari té aquesta cosa de connexió i comunió amb el públic.
Sembla difícil de compaginar les dues facetes a nivell de temps i d'energia. Com es fa?
No és fàcil. Però soc molt activa, com la meva àvia. I em passo el dia fent feina. M'aixeco, em faig una aigua amb llimona i ja m'assec a escriure. I quan vaig a dormir la aúltima cosa que faig és llegir, o estudiar, o escriure. No m'aturo. I els caps de setmana vinc aquí, gravo pòdcasts. No paro. Sí que és cert que combinar-ho amb el vessant artístic no és fàcil, però també he de dir que les etapes en què més he estudiat i m'he tret carreres i formacions ha estat fent teatre. Perquè aprofito molt el temps. Estudio als trens, avions, estudio quan no em toca assajar a mi...
Estar de gira també deu ser molt cansat. I es necessita descansar per poder treballar bé.
Bé, necessites dormir les hores, dormir-les bé, dedicar una part del dia a entrenar físicament i després, la resta d'hores, encara et queden tres o quatre hores ben bones per fer coses.
Ser polifacètica es porta menys? Pot ser que ara la gent estigui més especialitzada, o cada vegada és més important tocar moltes branques?
No sé si és important. Sí que és cert que cada vegada tots som més multidisciplinaris, però no sé si és important. Penso que cadascú ha de fer el que trobi més adient. Hi ha músics que s'han passat 15 o 20 anys de la seva vida tocant Bach i no han tocat res més. I és tan lícit com el que toca diversos tipus de música i a més li fa producció i classes. Això va a persones. N'hi ha que es focalitzen en una activitat i només poden fer allò i altres persones que som inquietes. A mi és que una cosa em porta a l'altra. No puc ni vull aturar el cap perquè tot això m'enriqueix molt i m'aporta molts aprenentatges i si una cosa m'agrada en aquesta vida és aprendre.
FOTO: Bernat Millet
Anem a la veu. Pot ser que no se li doni prou importància? Que no es cuidi prou?
Hi ha més consciència de la que ens pensem. Jo quan vaig obrir l'acadèmia fa deu anys tenia el desig de treballar la veu i treballar-la en les àrees que toco: el cant la parla o habilitats comunicatives i la salut vocal. Però pensava: bé, cantar potser sí perquè les classes de cant sempre han estat a l'imaginari de tothom i qui més qui menys fa classes de cant. Però clar, no sabia si algú voldria venir a entrenar les habilitats comunicatives, alteracions de la parla, rehabilitació... No sabia si es coneixia prou la figura del logopeda. I a mi m'ha sobtat la consciència i preocupació que hi ha per la veu.
Jo faig tutories gratuïtes a persones que contacten amb mi a través del web i et quedaries parada de les consultes tan interessants que fan i del grau de consciència que hi ha i de les ganes i l'ànsia de millorar la seva veu. Ahir vaig fer una tutoria amb un noi que sempre ha locutat per la ràdio, però que sap que té defectes d'articulació, que no se l'entén bé i ara la seva il·lusió és fer un pòdcast i es vol preparar perquè vol que l'estigui molt bé i vol articular bé el llenguatge i vol que se l'entengui. I com aquest cas n'hi ha molts. No només de cantants, també de parla.
Algú pot aprendre a cantar?
Sí. De fet, els sons que utilitzem quan cantem són sons de la vida. Quan et cremes o quan et fan un ensurt fas un crit. I això també és el que fas quan cantes. Quan cantem organitzem totes aquestes tipologies de sons per crear una cosa estèticament acceptable. És com el ballarí: fa tot de moviments mecànics en una barra i després tots ells es converteixen en una coreografia que quan la veus dius "ai, mira, això també ho podria fer jo". Es converteix en una cosa orgànica. Doncs amb la veu fem exactament el mateix: agafar aquests sons de forma aïllada i entrenar-los de forma molt mecànica perquè després a l'hora de cantar es converteixi en una cosa estèticament acceptable i que arribi al públic. Que emocioni.
Nina: "El fet d'esdevenir empresària ho vas aprenent amb el temps"
Per què l'estudi combina el pilates amb la veu? Hi ha més estudis com aquest?
Que jo sàpiga no. Vam ser pioners en això. Tot això ve perquè fa 20 anys jo vaig descobrir el mètode pilates i quan vaig començar a entrenar en el mètode jo estava assajant un espectacle i quan estan en època d'assajos la inversió energètica és molt gran i hi ha molta demanda al cos i la veu- I, ostres, aquells assajos eren diferents. Tot em costava molt menys, feia coses amb la veu que abans em costava molt més de fer i vaig dir "què està passant aquí?". A partir d'aquí, jo vaig seguir entrenant, vaig voler formar-m'hi. Vaig fer la formació perquè volia entendre què estava passant amb la veu, i he seguit investigant i estudiant durant 20 anys fins que ara he culminat un treball de final de màster que he fet en investigació, per veure què diu la literatura científica sobre la relació que té la alineació i el control postural en la veu. Aquest control te'l dona el pilates. I és la mare dels ous, és una de les coses fonamentals que treballes en pilates: la recuperació de l'equilibri, de la postura ideal i el manteniment d'aquesta postura. La qual és fonamental per cantar.
Imagina't com vaig començar fa 20 anys, a partir d'una experiència meva. Vaig anar entrenant a altres persones, experimentant amb altres cossos. Vaig tenir el desig d'obrir aquest centre per poder tenir altra població ara he fet una passa més amb aquest màster en recerca clínica. I espera. Això no acaba aquí.
La Nina ha unit el pilates i la veu FOTO: Bernat Millet
Com es compagina ser també empresària?
Bé, també ha estat tot un procés perquè jo no vaig obrir una acadèmia amb el desig d'esdevenir empresària sinó de poder materialitzar tot això que jo estava experimentant amb el cos i la veu i poder experimentar amb altres persones. El fet d'esdevenir empresària ho vas aprenent amb el temps i és un procés de professionalització, com totes les tasques a la vida. I és un aprenentatge humà i professional brutal: des de dirigir equips, fins a trobar la gent amb les quals vols treballar i dirigir l'empresa a nivell de números No sé com ho faig però ho faig. I també és veritat que tinc un equip molt bo al darrere i sense ells no podria fer-ho.
Per què Sant Cugat?
Visc aquí des de l'any 93 i hi estic molt arrelada. A més, econòmicament és de les ciutats més fortes del Vallès. Això en aquell moment, tenint en compte que vaig obrir l'acadèmia quan encara cuetejava la crisi del 2008 i el carrer de Santa Maria estava plena de locals buits. No era molt esperançador. Fer-ho a Sant Cugat donava més esperança. Però no ho vaig fer per això. Ho vaig fer perquè visc aquí.
Va ser fàcil a nivell burocràtic?
No va ser difícil. Penso que el que més complica és tots els requisits que has de reunir per a ser escola de música i cant. Tot el tema acústic, que potser fa que no tinguis la façana que t'agradaria tenir... Tens sorpreses que quan comences el procés no esperaves.
Com va ser la rebuda de l'Acadèmia?
Va anar molt bé. Ja hi havia oferta de pilates i d'escoles de música, però hi ha molta població i que hi hagi oferta sempre és positiu. Mai no és negatiu. Això també vol dir que hi ha competitivitat i que has de fer les coses bé i fer un esforç per singularitzar-te i dir què ofereixes que no ofereixen els altres.
Fan el cant per un costat i el pilates per l'altre o tenen classes en què es combinen?
Per una banda, som una acadèmia de veu, que no de cant, i per un altre som un estudi de pilates. I aquí venen persones a entrenar només el cos i persones que venen a entrenar la veu. Dins de l'entrenament de la veu és on posem el pilates. Tot això neix arran d'un mètode que ara per ara no està sistematitzat ni plasmat en un llibre, però que és una metodologia que jo he anat desenvolupant que integra l'entrenament corporal i el vocal. I ho fa a través dels exercicis de pilates.
Nina: "Eurovisió va ser una experiència que per una nena de 23 anys era espectacular"
Com va afectar la pandèmia a tot això? La mascareta per treballar la veu, la respiració...
Va afectar molt. Vam haver de tancar i és un ensurt molt gran i el vam patir com tothom. Amb molta expectació i angoixa de saber què passaria amb els nostres negocis i si podríem tornar a obrir. Molt de patiment també per l'equip perquè això sempre és una desfeta per l'equip però després quan vam tornar ho vam fer més reforçats que mai i ara som una pinya. Al final va resultar sent una cosa que ens va cohesionar com a equip. I després, aquests dos anys, nosaltres ens hem adaptat molt a la mascareta. Ho teníem molt assumit i fins abans de l'estiu de 2022 jo encara feia classe amb mascareta.
Va representar a Espanya a Eurovisió l'any 89. Com ho recorda ara que sembla que torna a agafar importància?
No és de les experiències artístiques de la meva carrera que hagin deixat una empremta important a la meva vida. En aquell moment va estar molt bé, vaig poder cantar amb una orquestra excepcional, perquè en aquell moment encara hi havia música en directe, vaig poder treballar amb el Juan Carlos Calderón... Va ser una experiència que per una nena de 23 anys era espectacular. Però si ara miro enrere no és de les coses que més destaqui. Però sí, al final una carrera està feta de moltes passes i quan puges una muntanya hi ha moments del trajecte que són més bonics que d'altres. Moments en què et pares a mirar la vista i d'altres que passa més inadvertida. I Eurovisió va estar bé, però hi ha moments del trajecte que han estat molt més interessants.
FOTO: Bernat Millet
Com veu els concursos per escollir representant?
Si les propostes que hi van tenen solidesa... aquest any amb la Chanel o els representants d'Itàlia, entre d'altres, hi havia propostes molt potents. Si darrere d'Eurovisió es crea tota aquesta fal·lera i això es tradueix en tenir propostes potents, endavant sigui. No com abans, en què havies d'anar a fer una proposta absurda o que no tenia res a veure amb allò musical per cridar l'atenció. Si és un concurs de canons, anem a fer cançons. Anem a fer música, no a fer el paperina.
A mi Eurovisió, per exemple, m'ha fet descobrir a Mahmood i per això ja val la pena.
A vegades la gent que passa per Eurovisió queda oblidada, no?
Si no guanyes, sí. Si no guanyes no et serveix pràcticament de res. Jo vaig quedar en sisè lloc, vaig quedar molt ben posicionada, però si no guanyes no passa res. No és el cas de la Chanel: va quedar tercera i penso que podria haver quedat fins i tot primera. Penso que serà un d'aquells casos en què tothom recordarà el seu pas per Eurovisió.
Hi ha algun moment que cregui que ha estat clau per la seva carrera?
Home, sí. Hi ha tres moments: el primer és als 21 anys, quan vaig a l'Un, Dos, Tres. Allà em canvia totalment la vida perquè vaig a un programa que veuen 23 milions de persones. Que en aquella època eren molts milions. Ara potser no tant perquè amb les xarxes el que em va passar a mi et pot passar a nivell mundial. Després ve Operación Triunfo i després ve Mamma Mia. Per mi són els tres punts d'inflexió a la meva vida.
A Tv3 han fet Eufòria.
Sí, un plagi.
Nina: "La veu crea admiració. És invisible, no la veiem, la percebem"
Quin és l'èxit d'aquests programes?
La veu. Crea admiració. És invisible, no la veiem, la percebem. I es fan coses espectaculars amb la veu. És com quan veus a Messi tirar una falta i dius "però com pot ser que hagi tirat la pilota perquè faci així i fregui el pal i entri a la porteria". Amb la veu fem veritables virtuosismes i penso que això crea admiració. A part, la veu i la música són dos instruments que penetren de forma molt ràpida i molt directa a les emocions.
Avui m'explicava una persona "per què em passa que cada vegada que sento aquesta cançó de George Michael em poso a plorar?" No ho sé. Perquè la música té això. I aquests programes triomfen perquè la veu crea admiració, perquè necessitem la música per viure. És importantíssima. I perquè cada vegada hi ha més talent jove. N'hi ha molt i part de l'èxit d'Eufòria han estat els més petits. Ha estat gent molt menuda. I està molt bé que així sigui perquè no ens hem de quedar amb la idea d'uns nens que surten a la tele, canten i en guanya un. Darrere de tot això hi ha tot el que aporta la música als infants.
Penso que la música, la interpretació i certes activitats de condicionament físic haurien de ser obligatòries al sistema educatiu. Perquè la música fomenta uns valors que són essencials després per a fer qualsevol cosa a la vida: la concentració, el rigor, la disciplina, l'exigència, l'esforç, la repetició, que és molt important. Per tant, que els nens estiguin darrere veient aquest programa em sembla fantàstic, i que vulguin estudiar u instrument després.
La Nina durant l'entrevista amb el TOT FOTO: Bernat Millet
Potser són valors que estan perduts ara amb l'educació dels joves?
Sí. Sembla ser que sí. No tothom. Però jo també tinc aquesta percepció.
Vostè va participar en l'última gala d'Eufòria. Ha seguit el programa?
Sí.
Hi ha una diferència entre aquests joves i els del primer OT, l'any 2000?
Musical i vocalment segur. A més, els joves d'ara que han nascut i crescut amb l'era digital ja hiperconsolidada, han tingut a un cop de clic tes les músiques, cantants, gèneres, estils que et puguis imaginar. Jo conec el fenomen de la música coreana, que és tota una cultura, per un alumne meu. I és impressionant el coneixement que tenen. I coneixen de tot. Jo tinc 55 anys. Quan jo volia escoltar un disc me n'anava a Discos Castelló a comprar-lo. Hi anava un o dos cops al mes, em gastava un dineral en discos i tenia accés al que tenia accés. No a tot. Ells no. Ells tenen Spotify, YouTube... Ho tenen tot, i això s'ha convertit en una maduresa insòlita a l'hora de cantar. Nosaltres tenim aquí nenes de 12 anys que et preguntes com pot ser que cantin així. Cantant temes de Beyoncé o d'Inter prats??? (no entenc). Aquesta és la gran diferència: l'era digital en què vivim immersos. Els nens a aquesta edat són com esponges.
Estan més formats?
Més formats no, perquè hi ha mancances. Hi ha una part que va a la contra i que no la treballen. I és una de les coses que treballem aquí. Ells tenen accés a un banc de sons i són esponges. Llavors poden absorbir-lo i reproduir-lo. És una cosa bona que tenim quan som petits i es creen milions de sinapsis per segon i fins i tot hi ha una poda sinàptica en els adolescents. Hi ha una poda en les cèl·lules perquè les que no so efectives, l'organisme les fabulita i deixa les cèl·lules bones. Però hi ha milions de cèl·lules, per això a l'infant quan li dius A fa A al moment. I a nosaltres de grans ens costa perquè no hi ha tantes sinapsis. Aprenem, però va més lent.
Els infants escolten i reprodueixen. Què passa? Que no saben escoltar. Ells escolten i reprodueixen, però si els fas fer segons què els costa, perquè no estan habituats a escoltar segons de quina manera. La immediatesa d'Internet no els ajuda. Les bases musicals dels karaokes tampoc. Hi ha aspectes en què són poc polits perquè no han hagut de fer l'esforç que vam haver de fer nosaltres d'anar a classe, estudiar un instrument, agafar-nos el temps, repetir, agafar un metrònom... El que es fa a les escoles, que és estudiar de debò, amb una base.
Faltarien més programes d'aquest tipus?
Sí, ja trigaven.
Nina: "Estic molt cansada de veure tant de talent i que ningú en parli enlloc"
Especialment a TV3 que no aconseguia atraure l'atenció dels joves.
Falta a tot arreu. Mira, jo tinc dos pòdcasts. Un és de divulgació sobre la veu humana i l'altre es diu Pod Talent Show. Perquè estic molt cansada de veure tant de talent i que ningú en parli enlloc. I em fa com ràbia veure com els mitjans de comunicació es fan ressò de gent jove però quan ha triomfat fora. Això passa. Es fan entrevistes de vegades a gent jove - escriptors, programadors... Tot tipus. No només arts escèniques - però quan han anat fora i han destacat per alguna raó i fins i tot han triomfat. Sempre poso l'exemple de la Rosalia. La millor entrevista que li van fer va ser el 2017 quan havia tret el seu primer disc. No la coneixia ningú. Jo no la coneixia i la estava escoltant per Rac1 en una entrevista del Jordi Baltrán. I vaig dir "qui és aquesta noia tan intel·ligent, que amb 21 anys fa aquesta música?". I vaig anar a Spotify i la vaig descobrir. gràcies a una entrevista d'un periodista que sense conèixer-la de res la havia vist en un concert en directe i la va voler entrevistar. Falten més espais així. Faig un podcast per això, per a que vinguin les Rosalies o qui sigui amb talent a poder parlar dels seus projectes i de seu univers. De vegades tarctem als joves com a joves, com si no tinguéssin discurs propi, univers, coses a dir. És clar que els falta experiència però tenen moltes coses a dir. i, en qualsevol cas, enforontar-te a un mitjà de comunicació i haver d'explicar el teu univers és una manera d'anar agafant aquesta experiència. Només desitjo que funcioni primer perquè ells tinguin un canal on es puguin donar a conéixer i perquè si funciona molt el smitjans de comunicaicó també els voldran escoltar.
Hi ha talent a Sant Cugat?
Sí. Molt.
Què té Sant Cugat en aquest sentit? Hi viuen molts artistes...
No, tot això segurament ve de tota la xarxa associativa. Un poble que és dinàmic, que és viu, que la xarxa associativa funciona, que hi ha escoles de música, que hi ha conservatori, que hi ha afició al teatre... això només pot portar talent. Per això, que si al sistema educatiu hi hagués interpretació, teatre, arts escèniques... Només portaria coses positives.
Per què va venir a viure a Sant Cugat?
Perquè tenia ganes d'estar als afores i de viure la natura i jo. I a més jo soc de poble i com més gran em faig més necessito estar a poble, tot i que Sant Cugat és un poble gran. Jo vaig néixer a Barcelona, però vaig viure tota la meva infantesa a Pineda de Mar i la meva adolescència a Lloret. I jo soc molt de poble i necessito poble. I necessito anar caminant arreu i aquesta sensació de poble. La necessito i com més gran em faig més. I venir cap aquí em donava aquesta sensació. Primer vaig viure a Valldoreix.
Algun artista de Sant Cugat per qui tingui predilecció?
No. Bé, a veure. Qualsevol dels alumnes que tenim aquí són molt impressionants. Per dir-te algú, la Noa Memba de 13 anys és amb qui obro el Pod Talent Show. És molt espectacular. Li agrada tot tipus de música i té molt de criteri. Et pot venir amb qualsevol estil, qualsevol gènere. I ho pot fer tot. Tècnicament ha de millorar, però per això fa classes. És molt bona. Té àngel. Té alguna cosa diferent.
Arran dels concursos de cant, hi ha hagut més gent que s'hagi volgut apuntar a treballar la veu?
El flux és bastant constant- Sí que ho notem a les xarxes quan pengem algun contingut concret o faig un directe, però no especialment pels programes. Evidentment, genera una resposta perquè surts allà i la gent et veu. Però no es tradueix en això. És molt constant la gent que ens coneix i entra al web. A més, allà tenim tota la informació bàsica de què és una classe de cant, què faran, què han d'aprendre.
Em parlava d'aquesta alumna. Quin tant per cent és talent i quine esforç?
El primer és la matèria primera. Has de tenir un instrument, unes facultats, un talent. Però si no el cultives no servirà de res. T'has de formar estudiar... Però és com tots els oficis.
I algun personatge santcugatenc especial?
No. No soc molt mitòmana. A veure, hi ha una persona que viu aquí, però és de Lleida, que és el Víctor Correal. Últimament m'ha inspirat molt. Crec que és gràcies a ell que m'he engrescat a fer el pòdcast. És un coco, com se sol dir. Vaig escoltar el seu pòdcast Asunto vuestro. M'ha ajudat molt sense ell saber-ho.
Un lloc?
Qualsevol corriol que et pots trobar anant a caminar per Collserola. Hi penso i em ve al cap els caps de setmana que hi ha gentada. No tinc al cap un indret especial, però quan deixes el poble i t'endinses a la natura qualsevol lloc m'està bé. Anar cap a Sant Medir...
Nina: "Sant Cugat culturalment és una ciutat potent"
Com veu la cultura santcugatenca?
Home, començant per què tenim un Auditori que fa una programació molt interessant i continuant pel teixit associatiu que et deia abans, i les escoles de música i tota aquesta olla que bull. Culturalment és una ciutat potent. Aquesta part i l'esportiva són dos dels aspectes pels quals Sant Cugat bull.
És un referent en l'àmbit català en aquests dos aspectes?
Segurament. No ho sé perquè no he parlat amb altres ajuntaments. N'hi ha d'altres també de molt potents. Hi ha un projecte a Premià de Dalt (revisar-ho, no ho tenia clar) que dirigeix Àlex Casanovas, president de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya. I de seguida veus que també és un Ajuntament molt potent i que també hi ha un teixit associatiu que funciona, un teatre petitó però que funciona, que fa una programació superinteressant...
No sé fins a quin punt Sant Cugat és referent, però suposo que sí que molts pobles voldrien tenir un teatre com el que tenim i poder fer la programació que fem. Som uns afortunats.
FOTO: Bernat Millet
La programació del Teatre-Auditori ha estat posada en entredit per diverses raons.
És veritat el tema d'artistes locals. Jo no hi he actuat mai, per exemple. Imagina't, si jo tinc una mica de nom, els que no tenen nom. És el que et deia abans, la gent jove que no està al nivell Judit Neddermann difícilment la programaran. No és fàcil fer la programació d'un teatre. Els números han de sortir i no sempre surten- No és fàcil acontentar tothom.
T'agradaria actuar al Teatre-Auditori de Sant Cugat?
Sí. Vaig fer-hi una presentació una vegada i un recital de poesia. Però com a Nina amb orquestra, mai.
Cuiden i paguen millor els artistes a Madrid?
A mi sí.
És generalitzat?
No ho sé. Jo sé que hi ha molts catalans a Madrid.
Però representa que Catalunya dona suport a la cultura. O només són paraules?
Jo crec que ens estimem tan poc que necessitem que els nostres artistes trumfin fora per després contractar-los aquí. És el que dic al capítol de presentació del pòdcast: hauríem de córrer darrere el talent quan encara és aquí i no fer corredisses darrere el talent quan aquest ha destacat fora. Fem corredissos per reclamar-lo com a nostre. "És catalana!" I per què no la reclamaves com a teva o teu quan encara no el coneixia ningú? Hauríem de reconèixer el talent i donar-li oportunitats.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.