Noelia Galan supera un càncer i farà 300 km en bici a l'Annapurna: "Del càncer se'n surt"

El càncer de mama afecta, a Espanya, a 1 de cada 8 dones, de les quals en sobreviuen el 85%. Noelia Galan, tractada a l'Hospital General de Catalunya, és una d'aquestes dones i, després de vèncer a la malaltia, ara vol vèncer un repte esportiu per transmetre un missatge d'optimisme a totes les persones que passen per aquesta malaltia. Es tracta del repte 'Pelayo Vida', impulsat per l'asseguradora que li dóna nom. L'aventura consisteix a pedalar més de 300 km, en 7 etapes diferents, per la zona de l'Annapurna, al Nepal. A banda de superar la distància, les participants en el repte hauran de fer front a una alçada de 4.300 metres. La preparació física de Noelia Galan, amb les seves proves d'esforç corresponents, també ha estat supervisada per professionals de l'Hospital General de Catalunya.

D'on sorgeix la idea d'anar a fer aquesta aventura a l'Annapurna en bici?

Jo treballava a la companyia d'assegurances que patrocina aquest repte: Pelayo, però vaig plegar l'any 2016. Un excompany meu, després que em diagnostiquessin el càncer de mama el 2017, em va trucar per telèfon i em va dir 'aquest repte és per a tu'. Aleshores em vaig presentar i he acabat sent de les cinc seleccionades.

Com ha estat el procés de selecció?

Bé, primer de tot érem 236 candidates. Omplies un formulari i t'inscrivies, aleshores d'aquestes 236 en vam passar 21 a l'entrevista personal, que la vaig fer a Madrid. D'aquestes 21 en vam sortir 9 que vam fer les proves físiques i de les 9 ja vam sortir les 5 escollides.

Havia fet quelcom similar abans?

Havia fet esport, sempre he fet esport. De petita feia atletisme i sempre m'ha agradat fer-ne, anar al gimnàs, etc. Però tot molt amateur, la veritat és que una cosa tant gran com el repte 'Pelayo Vida', no l'he fet mai.

Què et passa pel cap en el moment que decideixes presentar-te al repte?

Aquest repte era molt per a mi perquè sóc molt aventurera, m'agrada molt fer esport, sóc molt sociable i aquesta etapa de la meva vida, la del càncer, l'he viscut amb molta força i, sobretot, vull donar un missatge a altres dones que estiguin amb la mateixa situació que jo i vaig pensar que era ideal per poder donar-lo.

Ha hagut de seguir una preparació diferent després d'haver passat per la malaltia?

Bé, durant tot el procés de la malaltia tampoc he deixat de fer esport, no he hagut de canviar hàbits d'alimentació perquè jo ja portava una dieta bastant correcte. Ara amb la preparació física he fet una mica més d'esport, però res especial.

Podria explicar-nos com està plantejada l'aventura?

Han agafat a 5 noies per anar a l'Annapurna, al Nepal. Allà farem més de 300 km en bicicleta de muntanya. De totes maneres, el problema o el hàndicap de la prova, més que els quilòmetres, és l'alçada perquè estarem als voltants dels 4.300 metres d'altitud. És un repte personal molt important i, sobretot, com t'he dit, poder fer-ho amb altres noies que han passat pel mateix que jo i poder donar aquest missatge que, i això és el més important, del càncer se'n surt i que poden sortir coses molt positives.

Diu molta gent que quan es passa per un càncer, la perspectiva de la vida canvia. Vostè s'hagués plantejat, per exemple, fer una aventura d'aquestes característiques, si no hagués passat per la malaltia?

Suposo que no. De fet, també tinc dos nens petits i això tira molt. Però tens tota la raó. És així, quan et passa una cosa així et canvia la manera de veure la vida. Cada dia que passa és un dia més i vols gaudir al màxim. Jo tinc molt clar que aquest repte el faig per a mi, però la part més important és per a la meva família. Ells ho han passat, fins i tot, pitjor que jo. Els meus fills quan siguin grans veuran el reportatge i pensaran que la seva mare no només va superar un càncer, sinó que també ha fet això. Penso que és un bon missatge de vida per deixar-els-hi.

Què recomanaria a una persona que se li diagnostica càncer de mama, després d'haver-lo viscut?

El primer de tot, que tinguin actitud positiva. Avui dia els tractaments han avançat molt i són molt personalitzats. En la gran majoria de casos surt tot bé i, per tant, s'ha de pensar en positiu i que tot sortirà bé.

Quina importància té l'estat d'ànim en la recuperació?

Jo et diria que el 80%, i potser em quedo curta, és actitud. Jo cada setmana que venia a fer-me la quimioteràpia, venia contenta i molta gent em deia que com podia estar contenta. Doncs jo els contestava que venia contenta perquè cada vegada que venia sabia que era una sessió menys per fer. A més també estava un pas més a prop d'estar bé, curada. Durant tot el tractament m'he trobat bé, no m'he trobat malalta. Era com que no anava en mi. Ho estava patint, però cada matí quan em llevava em deia a mi mateixa que no estava malalta, que estava bé. Tampoc he deixat de fer res del que feia: he anat a treballar cada dia amb normalitat, he fet esport amb normalitat, etc. Per tant l'actitud positiva és el més important.