Osama Abdul Mohsen: "Els europeus són solidaris amb els refugiats, els polítics, no"

Osama Abdul Mohsen és possiblement l'únic refugiat sirià a qui posem nom i cognom. Dies després que una periodista li fes la traveta i la seva imatge donés la volta al món, Cenafe, una escola d'entrenadors de Getafe, el va contractar i va poder ser acollit com a refugiat a Espanya, juntament amb el seu fill Zaid.

 

Mohsen va ser entrenador de futbol de la primera divisió siriana. Més d'un any després d'abandonar el seu país d'origen, aquest diumenge, 3 de gener, va poder tornar a dirigir un equip de futbol. Ho va fer a Sant Cugat, en un partit amistós que enfrontava el seu equip, el Villaverde Boetticher, amb el Sant Cugat Esport FC.

 

 

Quan es va adonar que havia de deixar Síria?

En realitat la guerra havia arribat on estàvem vivint i jo veia que allò s'anava complicant cada vegada més. Fins que un matí vam decidir agafar les coses i marxar, sense absolutament res perquè no trobàvem sentit al fet d'emportar-nos coses nostres. Vam anar des de la meva ciutat, que es troba molt a prop de la frontera, fins a Turquia. No tenia sentit quedar-se allà i arriscar les nostres vides.

 

Després de ser a Turquia, van decidir seguir cap a Europa.

Vam arribar a Turquia, i allà hi havia el que no hi ha a Síria, que és seguretat. Però la situació econòmica és força dolenta a Turquia i va arribar un moment en què vam pensar que calia fer alguna cosa per poder viure. Econòmicament teníem una vida molt complicada. Vaig agafar en Zaid i vam decidir sortir cap a Europa per donar sortida a una situació que era insostenible a Turquia.

 

Va témer per la seva vida?

La por és molt natural en situacions com aquesta, i durant tot el camí en vaig tenir molta. El que em preocupava més era què passaria amb el meu fill si a mi em passava alguna cosa. Però havíem d'arriscar-nos. Arriba un moment en què "s'ha de fer alguna cosa". I gràcies a Déu les coses van sortir bé, però la por sempre és allà.

 

Què li explica al seu fill quan inicien un periple tan perillós com aquest?

Li vaig dir que anàvem a Europa i ell ho va relacionar automàticament amb el seu germà. Ell adora el seu germà gran, que viu a Alemanya. Estava boig per anar-hi. Li deia també que després de nosaltres vindria la mare i la resta de germans. Això va ajudar a convèncer-lo d'alguna manera.

 

Com ha canviat la seva vida des que viu aquí?

Ha canviat tot, no hi ha cap aspecte de la meva vida que hagi seguit igual que abans. La meva sensació des de Síria sobre Espanya no era aquesta. Estic molt sorprès de com n'és d'acollidora la gent, com t'atenen i et donen calidesa. Ha canviat tot, però estem contents perquè la rebuda que hem tingut aquí ha estat molt bona.

 

La resta de la seva família segueix a Turquia. Com està vivint aquesta situació?

Desgraciadament és l'única cosa que em preocupa i que no se soluciona. Tota la resta és perfecta. Però ara mateix no veig la possibilitat que pugui venir la meva família aquí i no sé què podré fer. Potser en un futur hauré de plantejar-me sortir d'Espanya i buscar una altra alternativa per poder reunir-me amb la meva família.

 

Vostè era entrenador a Síria. Què li ha suposat aquesta nova oportunitat que li han donat aquí?

Estic molt feliç per aquesta oportunitat, mai hauria imaginat que podria viure una cosa així. Però, és clar, si em deixen triar entre aquesta oportunitat i la meva família, tinc molt clar que escolliria la família.

 

Europa fa prou en la qüestió dels refugiats?

Crec que s'ha de separar entre els europeus i els polítics. La gent a Europa és solidària amb els refugiats, entén el nostre patiment, però els polítics, no. La manera de tractar políticament la qüestió dels refugiats deixa molt a desitjar.

 

Creu que podrà tornar a Síria? Vol tornar-hi?

Sí, segur. Si aprenc alguna cosa en tot aquest procés, el que vull és que el meu país es beneficiï del que jo estic aprenent. Segur que voldré tornar-hi.