Temps de castanyes!

Posem-nos a la vora del foc, torrem castanyes i moniatos, mengem panellets i bevem moscatell (o mistela) mentre recordem els nostres avantpassats. I és que no hi ha festa que aglutini més activitats conjuntament que la gran festa de la tardor: la Castanyada, Tots Sants i el Dia de Difunts.  

Però parlem de la castanya, perquè un fruit tan singular, nascut del castanyer, de pell bruna i amb la base pàl·lida, ha enriquit, alhora, la nostra papil·la gustativa i la lingüística.

Què ens ha donat la paraula castanya? A banda de ser un fruit de mar (les conegudes garotes), el nom també respon al conegut monyo, que és aquesta porció de cabells lligats darrere el cap en forma rodona, que també poden ser castanys.

Degustem el terme castanya en un sentit figuratiu i parem atenció a la fraseologia popular. Si mai ens han clavat una castanya, potser ens hauran fet un xic de mal. És possible també que ens haguem clavat una castanya caminant o badant pel carrer amb un arbre o amb un objecte en moviment. Llancem, però, missatges positius, perquè sempre podem estar en disposició de treure a algú les castanyes del foc. I quan tota la vida has pensat que t’assembles a ton pare i de cop i volta algú exclama “Però si t’hi assembles tant com un ou a una castanya!” t’endús un bon castanyot (figuratiu, això sí).