Vilarasau: “És un premi al teatre fet a la ciutat, a la seva qualitat i persistència”

Dolors Vilarasau és sinònim de teatre. Ha dirigit una setantena d’espectacles, alguns tan emblemàtics com Pedra i Sang o aquell Històries de Sant Cugat que el 1993 inaugurà el Teatre-Auditori. Va començar fent teatre com a intèrpret, primer a l’Agrupació Maragall i també a l’Institut del Teatre. Abans de dedicar-se a la direcció, de ben joveneta va col·laborar amb Ràdio Barcelona fent guions de teatre infantil radiofònic. Enguany, serà una de les guardonades en els Premis Sant Cugat de l’Any 2024, en una gala que té lloc el dijous 20 de març a partir de les 19 hores al Teatre-Auditori.

Més info: La directora de teatre Dolors Vilarasau, Premi Sant Cugat a tota una trajectòria

Què representa rebre aquest reconeixement?

Em fa molta il·lusió rebre un premi que porta el nom de Sant Cugat. Estic molt agraïda a l'organització i en especial a l'alcalde, Josep Maria Vallès, que sempre ha estat molt lligat al periodisme local i coneix molt bé la meva trajectòria. Però ningú pot fer teatre sol, així que per mi és un premi col·lectiu al teatre fet a la ciutat, a la seva qualitat i la seva persistència.

Quan es va anunciar que vostè era la premiada, l'alcalde va dir que "destil·la teatre". Què li sembla aquesta afirmació?

Sí que destil·lo teatre, però per què? Va ser una cosa fortuïta, i tot i que la meva cosina segona, Emma Vilarasau, també es dedica aquest àmbit, no venim d'una saga teatral. De jove jo no tenia clar que volia dedicar-me al món del teatre, sinó que a poc a poc vaig anar descobrint el món de l'espectacle, així que va ser tota una sorpresa.

“La inauguració del teatre de la Unió Santcugatenca podria ajudar a donar pes al teatre local”

D'altra banda, vostè va dir que el teatre a vegades queda en un segon pla... A què es referia?

Moltes vegades és vist com un art menor. Es valora molt la literatura o la música, però el teatre no és tant valorat com altres disciplines. És un art minoritari i secundari.

Quin moment viu el teatre santcugatenc?

Crec que és un moment perquè esclati alguna cosa. La inauguració del teatre de la Unió Santcugatenca podria ajudar a donar pes al teatre local, aportant un espai on poder assajar i donant confortabilitat. Hi ha molt talent a Sant Cugat i és per això que es necessiten espais i llocs. Si el teatre fos l'edifici, jo no hauria fet mai teatre a Sant Cugat. És per això que vam crear espais singulars, fent de la necessitat una virtut, i representat espectacles poètics en la Sala Capitular o les Lectures a la fresca en les places. La inauguració del Teatre-Auditori el 1993 també va ajudar a donar un impuls, però va ser un impuls més per als espectadors i no pel teatre local, ja que s'han acollit poques produccions locals. Encara més, jo crec que ha sigut un hàndicap per al teatre local. Sant Cugat ha d'apostar per la producció local, som una ciutat de molta cultura i la nostra marca no hauria de ser el mosquit tigre.

Vostè va ser l'encarregada d'inaugurar el Teatre-Auditori (amb Històries de Sant Cugat). Què va representar per vostè?

En aquell moment jo estava al capdavant de Fila Zero i Joan Aymerich em va fer la proposta. Era tot un repte, amb un escenari tan gran (400 m²). Però vam aprofitar per reunir a més de 200 persones de Sant Cugat a dalt l'escenari: des de l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat, l'Esbart, diferents corals, Fila Zero i altres agrupacions, o gent de les arts plàstiques com Sergi Barnils o Paco Minuesa. Sempre he cregut en la multidisciplinarietat i va ser una oportunitat molt bonica de reunir totes les arts sobre un escenari local.

Recentment s'ha anunciat que el Teatre-Auditori durà el nom d'Emma Vilarasau. S'ha tancat el cercle?

No sé si s'ha tancat el cercle, però és un premi molt merescut. Emma Vilarasau mereix que el teatre de la seva ciutat porti el seu nom, ja que és una grandíssima actriu i tot un referent, abordant temes com el rol de les dones de més de 60 anys en el món de l'espectacle.

“Sant Cugat ha d’apostar per la producció local. La nostra marca no hauria de ser el mosquit tigre”

També va col·laborar en l'any del Mil·lenari, amb Sota la capa del cel. És tot un referent per la ciutat!

Sempre he intentat enriquir la ciutat amb persones que tenen un pes específic dins de l'escriptura, com en el cas de l'any del Mil·lenari amb una obra de Jordi Teixidor, un autor molt important del teatre català. Un cop, l'exalcaldessa Mercè Conesa em va dir que era una persona que sempre em posava reptes i així és, sempre intento anar més lluny i ser ambiciosa.

Sant Cugat l'inspira en les seves creacions?

I tant. Un exemple és Històries de Sant Cugat, que està dividida en 3 peces: Passió i glòria, que parlava del passat de Sant Cugat; Les espardenyes del Roc, que és una recuperació d'una obra durant la República de l'espardenyeria Roc Codó; i Balades de Mercat, que parla del creixement de la ciutat posant d'exemple el mercadillo. Jo crec que l'artista és més universal com més local és, perquè tot i que jo puc parlar de qualsevol banda del món, només ho podria fer de manera superficial. En canvi, puc parlar del meu veí i a partir d'aquí parlar dels sentiments i del que mou a l'ésser humà. M'interessa molt els temes locals, perquè són els que conec i a partir d'aquí, surten les veritats de les coses. Intento ser honesta amb què sé i què puc dir.

Està en el seu millor moment de la trajectòria?

No hi penso en això. Més enllà de les fites, la professió és un camí. Mentre jo pugui aportar alguna cosa, seguiré creant.

“M’interessen els temes locals, són els que conec i, a partir d’aquí, surten les veritats de les coses”

Pedra i Sang és un símbol de la ciutat. Què representa per vostè haver sigut una de les impulsores?

En la meva trajectòria, he escrit moltes obres, però la repercussió de Pedra i Sang va ser tota una sorpresa. Hem aconseguit un arrelament a la ciutat, sent un element identitari per tots els públics, amb un escenari com el Monestir i amb una història pròpia. La clau d'això ha sigut fer teatre popular i no només reservat a una elit. I es pot fer teatre popular també rigorosament, ja que per mi, hi ha la mateixa professionalitat si l'obra es fa al Liceu, al Teatre Nacional de Catalunya o a la plaça de Magí Bartralot.

Un exemple són les Lectures a la Fresca?

Sí, sempre he intentat donar qualitat a les obres, encara que sigui teatre popular. Quan vam proposar de fer Lectures a la Fresca, em van dir de fer sainets. Jo em vaig negar i vaig dir que faríem Shakespeare, Molière, Espriu... En conclusió, literatura universal.

Hi ha hagut un relleu generacional amb Pedra i Sang, assumint la direcció la seva filla, Martina Vilarasau. També hi haurà un relleu en les Lectures a la Fresca?

En el cas de Pedra i Sang, no volia que la tradició s'acabés amb mi. I he trobat la persona adequada, ja que ho ha viscut des de ben petita, s'hi dedica professionalment, li té una estima especial a l'obra i té el talent per seguir fent que creixi. En el cas de les Lectures a la Fresca encara no m'ho he plantejat, perquè la meva funció és la direcció artística, és a dir, escollir quines obres farem o a qui dedicar-les, i és una feina que jo encara puc fer. L'altra cosa és la direcció de cadascuna d'aquestes obres, i pot ser que jo cada vegada en dirigeixi menys. Quan tens un treball més intel·lectual, és més difícil fer un pas al costat.

També té un caparrot dedicat a la seva figura. Com va ser aquest moment?

Em va fer molta il·lusió. Qui fa una pel·lícula li queda la pel·lícula, qui fa un quadre li queda el quadre, qui fa el llibre li queda el llibre... El teatre, però, és l'ara i l'aquí, i quan acaba la funció, no en queda res. I jo almenys tinc una figura de cartó pedra. A part, va ser escollit per votació popular i això va ser molt important.

“Qui fa una pel·lícula, li queda la pel·lícula, però el teatre és l’ara i l’aquí, i quan acaba la funció, no en queda res”

Quins reptes té de futur?

No soc una persona que em posi reptes, sinó que hi ha inputs que em mouen a fer coses. Per exemple, quan va esclatar la guerra a Ucraïna vam decidir fer Art contra les guerres i reunir gent del món de l'espectacle. També és un any important per Pedra i Sang, i és que se celebra el 675è aniversari de la mort de l'abat Biure i el 25è aniversari de la tragicomèdia musical. Tinc també un club de lectura a la Biblioteca Gabriel Ferrater i vull seguir explicant el meu amor i la meva passió pel teatre i transmetre la importància de tota la gent que treballa en els espectacles: les bandes sonores, l'escenografia, el vestuari, la traducció del text...

Com vol que se la recordi el dia de demà?

Més enllà de la feina, vull que se'm recordi com una persona empàtica. El meu objectiu és poder ajudar a obrir camins, donant perspectives, trobant la dignitat de l'ésser humà i el valor de les coses no materials.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.