Xavi Argemí: "Quan acceptes les teves limitacions, et sents més lliure"

Tot i patir distròfia muscular de Duchenne, una malaltia degenerativa incurable que el fa viure en una cadira, Xavi Argemí (Sabadell 1995) estudia multimèdia a la UOC. Va ser alumne durant dotze anys de l'escola La Farga i ara publica el llibre Aprendre a morir per poder viure, un cant a la vida compartint les petites coses que la fan meravellosa. Un llibre que s'està convertint en èxit de vendes i que ens ajuda a valorar el que tenim.

Què diria als joves com vostè, sense les seves "circumstàncies" però amb problemes com poder-se independitzar o trobar feina?

Cal valorar el que tenim, no el que podem tenir, cal diferenciar els problemes que són els reptes que la vida ens posa al davant i que podem o no solucionar, de les circumstàncies; que és el que tenim i no podem canviar. Els meus problemes són poder acabar la carrera, treballar, les meves circumstàncies són la malaltia, el no poder-me moure, menjar amb una sonda i dependre dels altres. Superem els problemes i no dediquem les nostres energies a les circumstàncies que no podem canviar.

En el llibre parla sobre l'eutanàsia, que mai s'ha plantejat, diu que vol "Viure" en majuscules i fa una ferma defensa de les cures pal·liatives que li han permès construir una vida amb sentit.

No vull patir ni fer patir, la medicina està molt avançada i les cures pal·liatives m'acompanyen i m'han ajudat molt, també a la meva família. Em donen suport i benestar físicament i mentalment; gaudir d'un got d'aigua, d'una conversa, d'un partit del Barça, d’una posta de sol; les petites grans coses de la vida.

Ha passat diverses vegades pel quiròfan, fins que un dia diu prou.

Vaig començar a tenir crisis i m'ofegava, vaig veure la mort a prop i davant d'una intervenció, la traqueotomia, que em suposava no poder parlar, vaig decidir no fer ho i vam contactar amb un metge paliativista per poder-me quedar a casa amb tots els suports mèdics i els mitjans que em donessin el màxim benestar possible.

Diu que mai ha volgut inspirar llàstima, que ha buscat la normalitat en els ulls dels altres.

A casa sempre ho he viscut així, els meus pares, tota la família i els amics, sempre m'han fet sentir normal i això m'ha donat esperança i positivitat per superar les dificultats del dia a dia. Els meus pares no m'han amagat mai res de la malaltia, però amb un to positiu, tot i que parlem sovint de la mort, sempre m'han fet veure la cara amable de la vida. Som una família profundament cristiana, la fe m'ajuda molt.

Acceptar i compartir, tot el contrari de frustració. En el llibre fa reflexions que són més pròpies d'una persona que ha viscut tota una vida, que no d'un jove de vint-i-cinc anys.

Perquè la malaltia s'ha precipitat en els últims anys i ho he hagut d'afrontar, això m'ha fet adonar que la felicitat es saber gaudir d’allò que podem fer, sense pensar en el que no podem. Cal donar gràcies pel que tens i pel que pots fer, en lloc de queixar-te del que no tens. Quan acceptes les limitacions, és quan et sents més lliure.

Una de les grans malalties de la societat són l'angoixa, la depressió, la infelicitat...

Crec que la felicitat també és no centrar té en tu mateix, sinó en el que pots fer pels altres; compartir, celebrar les seves alegries. Tots tenim problemes i el que cal és superar-los. Els meus pares educant- me per ben morir, m'han educat per viure amb plenitut. Hem de mirar la part positiva, sobretot centrar te en els altres. Per ser feliç no cal viatjar a l’altra punta del món, podem gaudir amb les petites coses del dia a dia. Hem de fer una societat millor, ho hem vist amb la pandèmia.

Parla sovint del Barça, Txarango, els Manel. La música l'ajuda molt?

Pel meu sant els pares em van regalar unes entrades per poder veure els Manel al TA de Sant Cugat i vaig gaudir moltíssim. La música és vida, és alegria, refugi i t'ajuda a viatjar. La meva àvia sempre deia que "qui canta el mal espanta" Els Txarango un dia em van fer una vídeo trucada i també en Pep Guardiola, són grans regals! Com la natura, els animals, em fan molta companyia.

És de Sabadell, els seus pares de Sabadell i de Terrassa i ha estudiat a Sant Cugat i viu a Matadepera, amb unes vistes espectaculars sobre el Vallès.

Si, he fet una fotografia cada dia de l'any de la posta de sol sobre el Vallès, sempre des del mateix lloc i a la mateixa hora. Tres-centes seixanta-cinc fotografies, les imatges són com la vida que té molts colors i tonalitats, uns dies són grisos, uns lluminosos..

El seu avi sempre deia: "Déu meu, un dia més d'enteniment que de vida"

Si, poder arribar al final amb plena lucidesa i benestar. Estic rebent moltíssims missatges de persones que m'agraeixen el llibre, gent que ha perdut un fill, gent gran, mestres.. Em diuen que quan tenen un mal dia, val la pena de llegir-lo. Només que ajudi a una persona, ja em sentiré satisfet.

Doncs en pocs dies, ja porta tres edicions, és una inspiració per a molts, sobretot per a la gent jove. Surt a la llista dels més venuts al costat del president Puigdemont, que per cert, va fer un tweet: "avui l'he acabat de llegir, però el meditaré tota la vida". Molts ho farem, li agraïm de tot cor.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.