Xinxó, sobre el llaç groc: "La gent no vol oblidar ni rendir-se i té una empatia enorme"

Maria Xinxó és una periodista catalana amb passat professional en mitjans de comunicació santcugatencs i antiga col·laborada del TOT Sant Cugat. Actualment treballa a l'Islàndia, programa de RAC1 dirigit per Albert Om, i ha escrit el llibre Jo també porto el llaç groc, basat en 100 relats de 100 persones diferents que porten aquest símbol en pro de la llibertat dels presos polítics. Fa unes setmanes va ser a Sant Cugat per presentar el llibre, amb pròleg de Josep Guardiola, en el marc d'un acte organitzat pel TOT Sant Cugat.

Més info: Maria Xinxó presenta el seu llibre: "La idea era veure la transversalitat del llaç groc"

Per què decideix escriure el llibre Jo també porto el llaç groc?

Doncs la idea original no va ser meva, sinó de l'Albert Om, amb qui jo treballo a la ràdio. Ell va dir que trobava que hi havia molta diversitat entre la gent que porta el llaç groc pel carrer, que són molt diferents entre si. I aleshores va dir-me que seria molt interessant fer un llibre de retrats per plasmar la transversalitat del llaç groc. La idea em va encantar, ens vam posar d'acord amb l'editorial i em vaig posar-ho a fer. Al cap de dues setmanes de parlar amb l'Albert Om sobre el tema ja estava treballant-hi. Va ser així, però la idea original no és meva.

El pròleg del llibre és de Pep Guardiola, qui s'ha manifestat públicament a favor de la llibertat dels presos polítics moltes vegades. Quina va ser la seva reacció quan se li va proposar escriure el pròleg?

Li vaig proposar jo directament, em va costar una mica aconseguir el contacte i trobar-nos. Jo primer li havia dit que m'agradaria que sortís al llibre, sense especificar on, aleshores ell s'imaginava que sortiria com surten la resta de persones, amb una fotografia i una frase. Però quan ens vam trobar i el vaig tenir al davant li vaig dir que volia que fes el pròleg. Em va respondre que a ell li costa molt escriure, que els periodistes redactem ràpidament però que ell s'ho havia de pensar tot molt, etc. Però al final el vaig convèncer. De fet jo crec que no hi havia cap altra persona millor per fer-lo. No volia cap polític, volia una persona externa a la política que s'hagués significat molt i, a part, ell és qui més ha internacionalitzat el símbol. Suposo que ell al final també ho va veure i al final va acceptar.

Vostè treballa al programa 'Islàndia', de RAC 1, amb l'Albert Om. L'Islàndia és un programa més aviat despreocupat. Com es pot tractar la informació sobre aquesta situació des d'una perspectiva menys dramàtica?

De fet el llibre té molta essència Islàndia, perquè el que fem a Islàndia és explicar històries humanes, vides anònimes, gent del carrer... I el llibre el que fa és això, plasmar al teu veí que porta el llaç groc, al teu germà que porta el llaç groc, al teu tiet que porta el llaç groc... I que m'expliquen els motius, però d'una manera tranquil·la, relaxada i sense presses. Jo crec que el llibre s'assembla una mica a Islàndia en aquest sentit. És veritat que el rerefons del llaç groc és un tema molt seriós, un tema polític en el qual s'hi ha barrejat la justícia, però l'essència del llibre el que demostra és una cosa més senzilla. No cal anar tant al rerefons, sinó al fet de poder denunciar una injustícia i dir: jo què puc fer per denunciar?' Doncs una cosa tant senzilla com posar-se un llaç groc al pit, al bolso o portar una bufanda de color groc.

L'objectiu final d'aquest llibre és fer un crit a la llibertat, segons diu vostè mateixa. Quina conclusió extreu després d'haver parlat amb més de 100 persones sobre el llaç groc?

La conclusió que trec és que la gent no vol oblidar, no vol rendir-se i té una empatia enorme, ja que es posen en la pell dels presos polítics, dels exiliats i dels seus familiars, que són l'entorn més proper i que també són víctimes directes d'aquesta injustícia. El que veig és això: gent que potser, en un primer moment, deia que això duraria 4 dies i no es posaven el llaç groc i al final han decidit posar-se'l. Hi havia gent jove que em deia: jo ho veia com un postureig això del llaç groc, però està passant tant de temps que jo també m'he de significar'.

Hi ha perspectives molt diferents d'un conflicte que al final acaba entenent-se en col·lectiu.

Sí. De fet el que es demostra en llibre és aquesta diversitat que acaba amb moltes persones portant el llaç groc, però potser n'hi ha una que em diu: 'jo porto el llaç groc per la república', en canvi n'hi ha d'altres que no són gens independentistes i que també porten el llaç groc perquè creuen que les persones que són a la presó o que han hagut de marxar a l'exili són innocents. I només per això porten el llaç groc, sense tenir cap vinculació amb la independència, ni tant sols voler-la. Això és una mica la idea del llibre, plasmar que hi ha molts motius diferents i es canalitzen amb un sol símbol, que és el llaç groc.

Creu que aquest llibre pot fer reflexionar a persones que no hi estan d'acord?

És el que a mi m'agradaria més. El que em faria més feliç seria que aquest llibre acabés en mans d'alguna d'aquestes persones que arrenca llaços grocs perquè creu que és un símbol que els genera un odi. Si es miressin el llibre, que és un llibre molt visual, que t'entra de seguida, veurien que entre totes les persones que hi surten no n'hi ha cap que parli d'odi, o que expliquin que porten el llaç groc perquè no vull estar al cantó d'aquesta gent. No té res a veure amb això, aleshores veurien que el nexe que hi ha entre tots és molta empatia, molta solidaritat i molta dignitat. Si se'l miressin, que estaria molt bé, descobririen que no hi ha odi.

Té alguna mena d'inquietud sobre possibles represàlies, per exemple en la seva professió, per haver escrit aquest llibre?

No. La veritat és que no. En el moment en què em vaig plantejar fer-lo no vaig tenir cap dubte que l'havia de fer. De fet el llibre també és un exercici periodístic, no m'he convertit en escriptora per haver escrit aquest llibre. El que he fet jo són petites entrevistes a cada una de les persones que hi apareixen. Crec que és un moment molt important pel nostre país, un moment de canvis i que quedi reflectit en un llibre d'una periodista no m'hauria de portar cap problema. Si realment això em porta algun problema encara es faria més manifest que aquí hi ha quelcom que no funciona i que no quadra.

És fàcil fer periodisme amb el cap fred en un context com l'actual?

S'ha de fer, sigui fàcil o sigui difícil s'ha de fer. Però és veritat que quan passen segons quines coses costa molt d'entendre i òbviament som periodistes però també som persones. De vegades costa d'entendre que posin a la presó a persones que l'únic que han fet és una cosa tant antidemocràtica (ironia) com posar unes urnes per permetre votar. I a més a més sense un judici, amb presó preventiva des de fa un any que hi ha uns líders socials a la presó (els Jordis). Algú pot entendre que aquestes persones estiguin tancades a la presó sense un judici? Costa d'entendre com a persona i com a periodista i quan has d'explicar aquestes notícies costa, però s'ha de fer.

Què els diria als partits polítics independentistes?

(Riu). Jo no sóc qui per dir res als partits polítics independentistes. En tot cas el que els diria és que el llaç groc és un símbol que traspassa qualsevol sigla, qualsevol interès personal, polític o de partit i crec que aquesta ha de ser l'essència: seguir el llaç groc.