Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Com hom sap, els monjos es tractaven de germans i, efectivament, alguns ho eren; germans de sang, vull dir. Altres no arribaven a tant, però també eren parents de sang. D’altres, no; naturalment. El tracte de germà, però, anava acompanyat (o precedit, segons es miri) d’altres tractaments de molt més pes; decisoris, en definitiva. I, quan es tractava de diners, no s’estaven per bròquils, aleshores sortia tot el repertori i cadascú lluïa el més granat del seu currículum claustral. Vegem-ne un exemple.
Cal endeutar-se
El novembre de 1768 la comunitat benedictina santcugatenca, reunida en capítol, decideix que cal arreglar les teulades de l’església del Monestir, ja que “amenasan prompta ruina” i, per tal de fer-ho, es veuen obligats a endeutar-se, és a dir, a crear i vendre un censal per valor de mil lliures barceloneses. No els calgué anar gaire lluny per trobar els diners. El que, conjunturalment, la comunitat no disposés de diners per pagar tota la reparació, no vol dir que el Monestir no disposés de rendes suficients com per abordar aquesta despesa i d’altres de més importants. La qüestió és que el paborde del Penedès (el Monestir s’havia dividit feia segles en quatre pabordies per administrar les seves possessions), el Noble Senyor Dom Fra Lleó Benet de Vilossa, compra a la comunitat benedictina, representada en aquest afer, en absència de l’abat, el Molt Il·lustre Senyor Dom Fra Bonaventura Gayolà i Vilossa, segons sembla oncle de l’anterior, per Fra Magí de Sabater i Meca, que actua com a vicari general i oficial.
Un prestador “amic”
Com hem dit, es crea un censal per un valor de 1.000 lliures i una pensió anual de 30, a pagar cada 10 de novembre. Els diners, per cert, no els aporta el paborde, sinó l’Ajuntament de la vila de Capellades, la qual és sota la jurisdicció de l’esmentat paborde, en concepte de redempció parcial d’un censal de 2.000 lliures, és a dir, en concepte de retorn d’un préstec que havia fet el paborde a l’Ajuntament (afegim aquí que des del segle xv, l’Església, i sobretot els convents, era la principal creditora dels consells municipals). Ho podríem deixar aquí si no fos pel tracte que el futur creditor dóna als seus futurs deutors. La cosa era entre germans, però això no vol dir que el paborde estigués disposat a fiar-se’n. Les clàusules són les de qualsevol censal, ni més ni menys. Per tant, la comunitat ha de donar una penyora, dit amb altres paraules, ha d’hipotecar algun bé com a garantia que el prestador no perdrà els seus diners passi el que passi. La comunitat posa com a garantia, ni més ni menys!, la casa i quadra de Vilanova, és a dir, la Torre Negra i els seus voltants; la qual havia estat comprada quaranta anys abans al marquès de Rupit.
Unes obres cares
Les obres es fan entre l’agost de 1768 i el gener de 1769. El seu import és molt superior a les 1.000 lliures del censal, ascendeix a 2.336 lliures 10 sous. Les fan el mestre d’obres Gabriel Obiols i el fuster Francesc Galí, els dos de la vila. El primer hi dedica 850 jornals personals i 918 jornals de manobra, més 850 quintars de calç, 11.500 maons, 9.500 rajoles, 14.000 teules i 46 jornals de carreta per traslladar materials. El segon hi dedica 200 jornals, més 300 quadrats, 50 dotzenes de llates i 11.000 claus. Els dos reben els diners de mans del mateix paborde del Penedès, per delegació de la comunitat.
La Torre Negra no canvia de mans. El censal es llueix onze anys després de la seva creació, exactament quatre dies abans, és a dir, el 6 de novembre del 1779. Això sí, li ha costat a la comunitat uns interessos per un import de 330 lliures. De tota manera, no cal preocupar-se gaire, els diners pagats han quedat en bones mans, en mans d’un germà de comunitat. Ha canviat de nom, però, ara és l’Il·lustre Dom Fra Ignasi de Vilalba i de Fivaller. Noble, no cal dir-ho.
Cal endeutar-se
El novembre de 1768 la comunitat benedictina santcugatenca, reunida en capítol, decideix que cal arreglar les teulades de l’església del Monestir, ja que “amenasan prompta ruina” i, per tal de fer-ho, es veuen obligats a endeutar-se, és a dir, a crear i vendre un censal per valor de mil lliures barceloneses. No els calgué anar gaire lluny per trobar els diners. El que, conjunturalment, la comunitat no disposés de diners per pagar tota la reparació, no vol dir que el Monestir no disposés de rendes suficients com per abordar aquesta despesa i d’altres de més importants. La qüestió és que el paborde del Penedès (el Monestir s’havia dividit feia segles en quatre pabordies per administrar les seves possessions), el Noble Senyor Dom Fra Lleó Benet de Vilossa, compra a la comunitat benedictina, representada en aquest afer, en absència de l’abat, el Molt Il·lustre Senyor Dom Fra Bonaventura Gayolà i Vilossa, segons sembla oncle de l’anterior, per Fra Magí de Sabater i Meca, que actua com a vicari general i oficial.
Un prestador “amic”
Com hem dit, es crea un censal per un valor de 1.000 lliures i una pensió anual de 30, a pagar cada 10 de novembre. Els diners, per cert, no els aporta el paborde, sinó l’Ajuntament de la vila de Capellades, la qual és sota la jurisdicció de l’esmentat paborde, en concepte de redempció parcial d’un censal de 2.000 lliures, és a dir, en concepte de retorn d’un préstec que havia fet el paborde a l’Ajuntament (afegim aquí que des del segle xv, l’Església, i sobretot els convents, era la principal creditora dels consells municipals). Ho podríem deixar aquí si no fos pel tracte que el futur creditor dóna als seus futurs deutors. La cosa era entre germans, però això no vol dir que el paborde estigués disposat a fiar-se’n. Les clàusules són les de qualsevol censal, ni més ni menys. Per tant, la comunitat ha de donar una penyora, dit amb altres paraules, ha d’hipotecar algun bé com a garantia que el prestador no perdrà els seus diners passi el que passi. La comunitat posa com a garantia, ni més ni menys!, la casa i quadra de Vilanova, és a dir, la Torre Negra i els seus voltants; la qual havia estat comprada quaranta anys abans al marquès de Rupit.
Unes obres cares
Les obres es fan entre l’agost de 1768 i el gener de 1769. El seu import és molt superior a les 1.000 lliures del censal, ascendeix a 2.336 lliures 10 sous. Les fan el mestre d’obres Gabriel Obiols i el fuster Francesc Galí, els dos de la vila. El primer hi dedica 850 jornals personals i 918 jornals de manobra, més 850 quintars de calç, 11.500 maons, 9.500 rajoles, 14.000 teules i 46 jornals de carreta per traslladar materials. El segon hi dedica 200 jornals, més 300 quadrats, 50 dotzenes de llates i 11.000 claus. Els dos reben els diners de mans del mateix paborde del Penedès, per delegació de la comunitat.
La Torre Negra no canvia de mans. El censal es llueix onze anys després de la seva creació, exactament quatre dies abans, és a dir, el 6 de novembre del 1779. Això sí, li ha costat a la comunitat uns interessos per un import de 330 lliures. De tota manera, no cal preocupar-se gaire, els diners pagats han quedat en bones mans, en mans d’un germà de comunitat. Ha canviat de nom, però, ara és l’Il·lustre Dom Fra Ignasi de Vilalba i de Fivaller. Noble, no cal dir-ho.
