Rafael Usero

Sóc un català que exerceix de català. Una persona no gaire culta que estima la cultura. Un home d'esquerres. Un indignat que l'indigna veure quanta riquesa i quanta pobresa. Una persona senzilla i reflexiva que intenta ser sensible. Un antic mestre que pensa que l'alumne aprén millor si se sent comprés i estimat. Un mestre, encara, que creu que els nois han d'aprendre manipulant les matèries i descobrint els seus secrets. Un actor que intenta enviar missatges. Una persona que pensa que la grandesa de l'home i la dona rau en donar-se als altres i, sobre tot, escoltar-los. Una persona que odia l'egoisme.
Estimo la vida perquè estimo els altres.

Vaig néixer a Montjuïc, un barri de barraques molt humil de Barcelona l’any 1949. De pares andalusos. Vaig ser dels pocs que van poder estudiar. Tot i treballar en diferents oficis vaig fer la carrera de mestre. Trenta-tres anys ensenyant en una escola catalana. Als seixanta em jubilo. Dedico el meu temps al teatre, de voluntari a l’Associació d’Alzheimer, a la Comissió de la Memòria de Barraques, a Veïns Progressistes. Escric al TOT i al Diari. “Pacient tutor” al CAP. Cuino, reparo i endreço la casa. I escric. Escric coses meves. Poesia, prosa, cròniques...