La mirada en el temps III

Faré una petita pinzellada del que recordo del poble aquell 1968. Si més no al lector li servirà per fer-se una idea i comparar el poble d'avui amb aquell que va trobar el periodista només posar els peus a l'andana de l'estació, fa 52 anys. 

Més info: La mirada en el temps

Més info: La mirada en el temps II

Huertas amb el seu afany de voler coneixents encara més, arribar fins a una petita barriada de darrere el Monestir, li deien el barri de Las Latas. Eren habitatges humils de classe treballadora, immigrants procedents d'altres punts del país, principalment de Múrcia. Enfront deaquella barriada hi havia el sot de Les Timbes, era un abocador en un descampat on l'Ajuntament cremava nit i dia la mercaderia que hi abocava el camió d'escombraries... 

Huertas segurament devia pensar que podria fer-ne un bon reportatge. Anava prenent notes, - m'han dit que a Sant Cugat, l'alcalde, el senyor Barnils, no vol empreses grans, ni tampoc deixa fer polígons industrials. Diu que vol preservar el territori per mantenir el nivell de ciutat residencial. 

Tot i axis, ja hi havia una empresa gran, Condiesel, que feia poc s'havia establert als afores surtin cap a Cerdanyola. Carretera que s'estreny per culpa d'un petit pont que no permet la doble circulació... Sovint hi ha accidents per culpa de la circulació de carros i l'alentiment dels camions. Al poble no es parlés de res més que de la capacitat que tenia aquella empresa a generar llocs de treball, fins i tot hi havia una dita que es va fer popular "Quin d'acord, d'acord, i el que no a la Condiesel".

Segurament perquè aquella indústria de components d'automoció donava ocupació a treballadors que veien com d'una manera rapida podien complir el somni de passar del sector agrari al més industrialitzat... era evident que la terra costava massa de conrear ...i entre paradeta i paradeta el periodista no va deixar de fer fotografies que a Barcelona haurien estat impensables de fer. 

Les feia a carros, cavalls i camions encara que aquests anessin carregats amb terres de fetge de vaca. També fotografiava als que presumien d'estar motoritzats, la Gutzi i la Montesa estaven de moda. Eren els vehicles dels nous industrials; els fusters, els manyans, els lampistes, tots amb el cabasset de les eines sempre a punt i de camí, quan no a la feina a la ferreteria Oristrell, a buscar uns metres més de cable, una bombeta o la cosa més elemental. 

La vida al poble podia semblar dura, i ho era. Fins i tot els consells que es donaven també eren durs, eren de poble... "Tot ho farem i encara plegarem d'hora" i xino xano la feina es feia sense gaires neguits. 

Una veïna del carrer de l'Endevallada, li explicava que érem un poble de moltes flaires... "Passi per davant de l'escola Azqueta al carrer Major sentirà quina fortor de goma d'esborrar. Sap que les Milan de color nata i fressa les volen retirar. Diuen que més d'un nen se les ha arribat a menjar. I això que a tocar de l'escola hi ha una petita botiga de llaminadures, en diuen a cal Liro, venen pega dolça i branquillons de regalèssia. I més avall a la plaça del Monestir, les Llorençanes. Venen xiclets Bazoka i sidrals amb gust de taronja. 

Huertas quedar fascinat amb aquell rosari de flaires... que si el carrer de les vaques, que si el suc per femar els camps, que si la verema, que si els llonguets de cal Borges, que si les coques de forner de cala Maria Àngels... apunti, apunti senyor periodista. Coques cuites com Déu mana, amb forn de llenya, eh.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.