Adéu, Sant Cugat

Som una parella de santcugatencs “de tota la vida” (36 anys i nascuda aquí, 42 anys i vingut als 2). Feta aquesta puntualització que, mira, per a nosaltres és important, hem de dir que (no amb el nostre pesar), marxem.

Amb el panorama immobiliari que pintava el TOT fa uns números, no és ni d’estranyar ni excepcional la nostra decisió; és obvi que el motiu econòmic hi té un pes important, però no és l’únic. Afortunadament ens podem pagar el preu que “val” Sant Cugat, una altra cosa és que estiguem disposats a pagar-lo. I no, no ho estem. Gens. I menys, per un poble que, ara sí, molt al nostre pesar, ha perdut la seva essència.

Sant Cugat ha crescut massa, està plena de pijos, pijos-progres, competència (en el sentit de “aviam qui (el/la) té més...”) i molta, molta tonteria. Això ens està trastocant i desviant d’un camí més planer, més humà, més sincer... I no, no ho compensa que el poble sigui un lloc aparentment amable on créixer els nens, ni un indret ple d’agradables zones verdes on passejar, ni que estigui localitzat estratègicament en un nus de comunicació excepcional, ni, ni, ni...

Tenim dos petits de 3 i 1 any que es mereixen que trobem temps per a ells (el ritme frenètic d’aquí no ho permet), que mereixen pujar com a criatures dins una atmosfera més innocent (la picardia i rivalitat que circula en la canalla lluny queda d’aquesta bondat i ingenuïtat que cerquem). Ens amoïnen certes actituds, ens cansa el trànsit, ens irrita el soroll, ens indigna pagar més i per tot...

Així que, adéu, Sant Cugat, seguiràs sent casa nostra (que no dels nostres fills), ens veurem sovint (aquí hi ha els nostres pares), ens sentim afortunats d’haver tingut l’oportunitat de veure i viure en un poble com en el que vam créixer (avui ja no existeix), però tot arriba a la seva fi i en el nostre cas és aquest estiu. Més contents que tristos, marxem!

Esther Bonet i Jordi Alonso