Temps era temps

A la primavera el sol ha estat generós, el seu escalf ha fos la neu i l’aigua ha davallat feliç i riallera, muntanya avall. Petits rierols s’han format per unir-se i esdevenir ja, en un riu amb força. El seu deixar-se anar és un gran seguit de salts entre abismes i estimballs sorollosos.

Si l’aigua no surt de mare, és joiós el seu davallar entre el rocam, que fa del seu rugit un sentir melodiós i romàntic. En passar per les arbredes, els ocells volen cantant. Qui hagi pogut gaudir d’aquest esdeveniment, segurament, el pot sentir com una joia viscuda, d’agraïment a la natura. Deixeu-me dir que es perden molts moments feliços. Crec que el fet d’estimar i obrir-se més als altres proporciona una felicitat immensa.

Ara a l’estiu, ja tenim les ulleres, la crema protectora, un barret, la tovallola i el banyador, també l’esperit jove, i tant, això sempre.

Com van les àvies amb el ganxet o amb les agulles fent mitja, bona manera de fer passar l’estona i després gaudir del bon treball. Abans, davant de la porta de casa vèiem com, amb alegria, es feien companyia, totes, àvies i joves, i feien petar la xerrada. Això proporcionava la coneixença.

Recordo les persones que vaig conèixer, quan vaig venir a viure a Sant Cugat. Ara em complauen les finestres i portes amb aquelles cortines blanques brodades, boniques joies d’aquells temps, potser no us ho creureu, però el meu passeig és més alegre quan les veig. Hi ha cases que em recorden personatges de qui guardo un grat record. És bo el record i les vivències que porten. Us voldria donar les gràcies, són com les flors a les finestres i balcons.

Vivim la pau serena d’aquest temps, amics i amigues. A. M. MATEU