En les darreres setmanes ha sorgit el debat sobre els anys que cal estar empadronat a Sant Cugat per accedir a un pis públic de lloguer. Certament, és una qüestió que genera interès i afecta bona part dels nostres veïns i veïnes. No oblidem, de fet, que el preu mitjà del lloguer voreja ja els 1.500 euros.
Actualment, la llei fixa en 3 els anys mínims d’empadronament per poder accedir a un habitatge de protecció oficial de règim general, però hi ha veus que reclamen apujar-ho als 10, al·legant que aquesta és una etapa prou llarga per arrelar al lloc on vivim.
Aquí rau precisament la qüestió. Vincular els anys d’empadronament amb l’arrelament és un error que ens podria portar al populisme. Tots podem conèixer gent que viu aquí fa menys de 10 anys i ja forma part d’associacions, coneix els barris, participa d’algunes tradicions, etc. I també hi ha persones que viuen a la ciutat des de fa molt temps, però pràcticament no hi fan vida. Realment una persona que porta 10 anys vivint a Sant Cugat hauria de passar per davant d’algú que n’hi porta 8, però que està més implicat en el seu entorn i que, per ingressos, necessita molt més accedir a un habitatge públic?
Des d’Esquerra Republicana no volem esquivar aquest debat, tot el contrari, però no podem reduir una qüestió tan important a un simple número. No ens oposem a què els anys d’empadronament siguin un criteri a tenir en compte, però haurien de formar part d’un sistema de barems que també n’incorpori d’altres, com la renda, el patrimoni o la disponibilitat d’habitatge públic a cada moment. Hem d’objectivar el dret a l’habitatge perquè sigui just i equitatiu.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.