"Gràcies hem de donar a aquests sentiments cristians, que hagin vingut a atendre aquestes deficiències. Però aquest estat de coses està superat. Admetre la beneficència i caritat representa sempre establir i acceptar un desnivell entre qui dóna la caritat i qui la rep, i per virtuós, per noble i desinteressat que sigui qui dóna la caritat, no deixa de vexar l'altre, qui la rep, que pot ésser tan noble, tan virtuós i tan desinteressat com el que la dóna."
Aquestes frases van ser pronunciades per Manuel Serra i Moret, diputat de la Unió Socialista de Catalunya, el 1932, quan defensava al costat d'ERC i enfront de la Lliga que la iniciativa pública havia de prendre el rol a la bona voluntat privada a l'hora de fer front a les dificultats socials. Que l'assistència social havia de prendre el relleu a la caritat i la beneficència.
Si bé és cert que els socialistes d'aquella època no es caracteritzen precisament per destacar en l'art de la futurologia, no deixa de ser curiós que, 83 anys després, les vides de tantes persones encara depenguin de la caritat cristiana. En concret, la setmana passada vam saber que Càritas va facilitar ajuda alimentària a 2.225 ciutadans de Sant Cugat, la ciutat més rica del país.
Quina autoestima i civilitat pot tenir una societat que deixa necessitats bàsiques per a la vida en mans de la ruleta de la caritat? Que situa com a peatge per dur un aliment a la boca haver de passar la vergonya de pidolar-lo i, amb això, admetre el malguany propi? Que deixa a la mercè de la inconstant gentilesa dels que passen menys pena –no necessàriament els més opulents– decidir si la seva almoina –els seus excedents– pot saciar l'estómac d'un igual i evitar que se li apagui la vida?
Com deia fa més de vuit dècades Serra i Moret, la tasca de Càritas és lloable i cal aplaudir-la. Però també convertir-la en innecessària, perquè una societat democràtica, amb recursos sobrers per al benestar de tothom, no pot permetre's el luxe que aquesta entitat sigui imprescindible. No almenys fins al punt de garantir la vida dels nostres conciutadans.
Perquè la feina de les entitats socials serà sempre necessària, ja sigui per millorar el benestar de persones amb dificultats allà on l'administració mai arribarà tan bé –fent suport a malalts de llarga durada, inserint persones amb minusvalideses, ajudant en l'acollida de nous catalans, impulsant cooperació internacional...– o com a simples escoles de solidaritat mútua –que bona falta fa, en aquesta societat individualista–.
Però no poden tenir la responsabilitat de garantir la vida de ciutadans, quan aquesta tan sols requereix un millor repartiment de la riquesa (i a Sant Cugat, això no hauria de costar gaire). Quan la possibilitat d'aconseguir un plat a taula no hauria de dependre d'una mà amiga i compassiva, sinó que ho podria fer tan sols d'aplicar una renda garantida de ciutadania prevista des de fa 10 anys a l'Estatut i pansida ara entre comissions del Parlament.