Aquest Octubre hem tingut al claustre del Monestir una magnífica exposició commemorativa sobre un dels moments transcendentals de la nostra història i de gran paral·lelisme amb els actuals.
El Congrés de Cultura Catalana es va celebrar durant els anys 1975-77, anys de la famosa Transició del franquisme a la democràcia i es proposava la seva recuperació després de tota l'època repressiva. Van ser uns anys extraordinaris que van unir a tots els demòcrates antifranquistes, que es va traduir en una altíssima activitat associativa i reivindicativa.
I mentre mirava amb un punt de nostàlgia els diferents plafons, no vaig poder menys que sentir una pena profunda. On ha quedat aquella unitat de tots els demòcrates? Llavors tots treballàvem de la mà. Ningú preguntava de quina opció política era l'altre, ni per les seves inclinacions nacionals. Tots érem demòcrates lluitant per recuperar una cultura i un temps perdut. I em sap molt greu que mentre els que teníem una sensibilitat nacional de Catalunya vàrem sacrificar-nos per un bé comú, ara això no passa a l'inrevés i veus com aquells companys de llavors i la gent que prioritza l'eix social des de les esquerres, ara et giren l'esquena.
Què va ser realment aquella Transició? Què va canviar? Potser en aquesta exposició també hem perdut l'oportunitat d'aprofundir-hi una mica i poder-ne treure conclusions. Perquè ens agradi o no, tornem a ser on érem i potser ara estem perdent la gran oportunitat de fer allò que ens van escatimar llavors. Una llàstima.
O igual haurem de recuperar els objectius d'aquest Congrés per defensar la nostra Cultura Catalana, un altre cop amenaçada.