Si bé la paraula “poble” té tota una sèrie de connotacions pejoratives en les quals no cal entrar, no és menys cert que en té de positives. Un discórrer de la vida tranquil en harmonia amb l’entorn, un tarannà i un tracte dels habitants més pròxim, més igual i més humà, una comunió d’interessos, una cohesió, etc. que a mesura que els pobles van creixent es perden.
Fa cinquanta anys Sant Cugat encara es podia considerar un “poble”. Alguns cugatencs dels grans ho enyoren. El municipi del segle XIX comptava amb 800 habitants. Dos-cents anys després, al setembre d’enguany s’han superat a la ciutat els 90.000 habitants.
La idea de “poble” es veu amenaçada, alguns voldrien que pervisqués a uns canvis imparables que no aturen els plans que s’implementen. La ciutat ideal ha d’estar al servei de la comunitat i per això hem de repensar i dialogar sobre el seu futur per fer-la més “civilitzada”, més diversa, més sostenible, més cohesionada, més humana. I més poble.