A Susana

Farà no més d'un mes, el TOT publicava la campanya de recollida de signatures de Change.org Volem més seguretat per Sant Cugat, que, a títol personal, havia emprès a fi de demanar a l'Ajuntament que augmentés el nombre d'efectius policials. En aquesta tasca de formiga, avui em disposo a explicar, també a títol personal, els detalls d'aquesta causa.

Comencem amb les xifres bàsiques, per anar-les refrescant: La ràtio d'agents per cada mil habitants (Mossos d'Esquadra i Policia Local) recomanada pel Parlament de Catalunya és d'un 4, és a dir, aplicat al nostre context, seria aconsellable disposar d'uns 217 agents en total. Avui en dia, Sant Cugat compta, si els números no em fallen, amb uns 72. És a dir, ens falten gairebé 150 agents. Per fer-nos una idea, 150 persones agafades de la mà podrien envoltar la plaça del Monestir i, amb només 150 més, guanyar a l'Imperi Persa en les Termòpiles.
La pregunta lògica a fer-nos és: notem la seva falta? I la resposta és sí. Descaradament, sí. Durant els cinc primers mesos d'aquest any es van produir 305 robatoris en domicilis davant dels 461 registrats en tot el 2015. Això revela una preocupant tendència que, en cas de materialitzar-se, podria fer tancar aquest any amb un augment del 60% en els robatoris.

Una cosa interessant d'iniciar aquesta campanya va ser rebre els comentaris de la ciutadania. De vegades, es necessiten fer dos passos enrere per percebre la big picture i, en això, els nostres amics signataris ens van ajudar molt. Ells van fer arribar com notaven la falta d'agents de policia perquè, al cap i a la fi, l'encomiable labor dels homes de blau no es redueix a impedir robatoris, ni de bon tros. Baralles de carrer, robatoris fora de casa (de bicis, per exemple), okupacions o, fins i tot, el control del pur civisme, des de la seguretat viària fins a portar els gossos com Déu mana són els àmbits en els quals els nostres veïns senten manques. Manques provocades per l'insuficient nombre d'agents, em temo.

Seguim parlant de la big picture perquè, a Sant Cugat, la picture és especialment big. M'explico. La nostra ciutat és particularment gran si ho comparem amb les ciutats adjacents: enfront dels 30 km2 dels confrontants Rubí i Cerdanyola, Sant Cugat presenta una extensió de gairebé 50 km2 que, a més, combina el molt concentrat centre, sí, però també el més disseminat conjunt d'habitatges de Valldoreix. Així, augmentar el nombre d'agents ja no atén a criteris d'efectivitat únicament sinó, fins i tot, de pura presència.

Però, com ha estat el camí fins ara de la nostra iniciativa? Doncs davant d'un bon acolliment ciutadà, l'Ajuntament ha respòs amb certa cerrazón i, diria també, amargor. Asseieu-vos, que us explico: Pel procediment oficial, el nostre grup va portar al ple aquesta iniciativa a fi que se sotmetés al sa debat públic. I quin va ser la rebuda? En una paraula: tremend. Disculpes pel llenguatge però, davant d'una proposta que, més enllà de partidismes, redundava únicament i asèpticament en benefici de la ciutadania haguéssim esperat una contraargumentació de major importància però tota resposta que rebem va ser una airejada ràpida i, gairebé, de mal sabor de boca.

Cristina Paraira, tinent d'alcalde d'Entorn Urbà, Seguretat i Mobilitat de la ciutat, va suggerir que, de voler el santcugatenc més seguretat, que se la pagués de la seva butxaca (com si el bon contribuent no ho fes ja!). Però anem al moment estel·lar del ple, des d'Esquerra Republicana, que des que tenen un tòrrid afer amb (o contra) la CUP se senten a estones joves i eixelebrats, van afirmar que el Partit Popular pretenia convertir Sant Cugat en un Estat Policial. D'aurora boreal.

Pel procediment més oficiós, la ja esmentada senyora Cristina Paraira, cridava a la calma en una entrevista en aquesta mateixa publicació, sense entrar en massa profunditat, ens "recordava" tancar amb clau, posar l'alarma i tancar les finestres. Encara sort. Per aquesta regla de tres, eliminem els cossos de seguretat i, seguint la doctrina de la seva mateixa escola, fem que el ciutadà tingui gossos guardians i aprengui arts marcials, en cas que el lladregot l'enxampi a casa.

Fet el meu relat i prometent anar-ho actualitzant, toca l'espai per a la succinta reflexió. Seria pressupostàriament temerari exigir una solució instantània per a aquest problema que plantegem (tan temerari com apujar-se el sou, però aquest és un altre tema per a un altre dia). Però és igualment irresponsable no atendre-ho. Vist que aquest és un tema polièdric, com diem els afectats, que es projecta en molts espais (civisme, la mateixa geografia municipal, el sentir ciutadà, etc.) el gest que s'espera i que espero del nostre Ajuntament és, almenys, acollir un debat seriós.

No seré jo qui tanqui aquest humil article sinó una de les nostres signatàries, Susana, que aconsegueix resumir el que sentim els veïns moguts per aquesta iniciativa: "Vull sentir-me segura on visc i, avui, no m'hi sento".