Abans que pugi el teló

Naturalment que vaig anar a veure-la! No caldria sinó! Quan vaig arribar a la sala petita del Teatre-Auditori –aquell recinte infinitament més intimista i amb millor sonorització que la gran- la Montse Moral, a manera de salutació, va i em diu “I tot per culpa teva, eh?” I em vaig sentir feliç. Tot així, li vaig respondre “Sí, però el Víctor ha afegit coses que jo no havia pensat”.

Perquè era conscient que el meu mèrit era petit. La veritable virtut estava en el Víctor Alexandre, com a escriptor i en el Jaume Pla com a intèrpret. I, naturalment, en Salvador Fité com a director, en Salvador Fenollar com ajudant de direcció i actor secundari i en Carles i en David Pujol que en varen donar forma i lluminositat a la història.

Mentre anava escoltant l’obra, em sentia feliç, emocionat; no tant per mi, sinó, per en Jaume. I m’anava dient a mi mateix “Això sí. Això era el que jo volia per a ell. Això és un veritable comiat”.

Anava escoltant a en Pla parlar de la seva estimada Laura –no sé si us passa a vosaltres, però són de les poques parelles que he vist que, superats els vuitanta, es continuessin fent petons als llavis. Que maco observar-los!- escoltava com anava parlant de les obres interpretades, tot farcides d’anècdotes i pel meu cap passaven també els moments intensos en què he actuat al seu costat.

El moment més emocionant, al meu entendre, va ser una escena que jo, justament, no havia pensat: quan l’actor parla del públic. La vaig trobar genial i és mèrit, cal dir-ho, del Víctor. Estem habituats que els espectadors parlin dels actors; però, i els actors? Quan opinen de la gent que els van a veure? Quan en Pla diu que senten el silenci del públic, nosaltres, des de les butaques, tots callats, mencionats, restàvem quiets, incapaços de fer el més mínim brogit. Impressionant.

Això, sí. Això sí que hauria volgut també per a la Carulla. Perquè tots sabem que una mare faria qualsevol cosa per un fill. El que també hauríem de saber, és que un fill no pot demanar qualsevol cosa a una mare. Justament, perquè li dirà que sí.