Acomiadats

Vint de desembre del 2015. Després d'un mandat més que estrany del Partit Popular, liderat per un encara més estrany Mariano Rajoy, se celebren eleccions generals a Espanya amb la mirada posada en un canvi que doni pas a nous estils de gestió, més moderns, valents i de mentalitat més oberta. El caprici dels resultats va voler que cap força política pogués formar govern en solitari, obligant a un exercici al qual la democràcia espanyola està poc avesat: la negociació i el pacte. El resultat és ben conegut: fracàs. Oblit del ciutadà, del mandat sortint de les urnes i de les necessitats comunes. Prioritat absoluta dels interessos de partit i personals d'algun personatge en caiguda lliure.

Vint-i-sis de juny del 2016. Han passat vuit mesos des de la convocatòria d'eleccions. Pel camí, s'han constituït i dissolt un parlament i un senat, que no han fet absolutament res de profit, però han representat un cost superior als 30 milions d'euros, només en salaris de persones que, insisteixo, no han fet res. Molts diners, massa.

Novament la tossuderia dels electors impulsa uns resultats que obliguen a negociar, això que els nostres polítics ja ens han demostrat que no saben fer, tot i que hauria de ser una de les principals capacitats professionals que els hauríem d'exigir. Mateixos paràmetres, mateixos protagonistes... Algun argument que faci pensar que hi ha raons per esperar resultats diferents? Sembla que l'evolució dels fets apunta a una clara possibilitat de terceres eleccions al desembre. Ja farà catorze mesos sense govern, però amb cost complet. Sense gestió però amb retribució. Prou ineficient, tot plegat.

I em pregunto si el fet d'anar convocant eleccions, sense modificacions substancials en les condicions, esperant canvis espontanis en el resultat que condueixin a la governabilitat té cap sentit. La lògica política que hi ha al darrere d'aquest argument està ben clara: l'avorriment i la por de l'elector, que acabarà pensant que la responsabilitat de la situació és seva i no d'uns líders polítics incapaços de fer la feina, aniran confluint, un cop més, en el bipartidisme històric d'aquest país, que permet governar sense la capacitat de fer política.

Sempre m'ha agradat fer analogia entre la política i el món de l'empresa, que és on jo em bellugo habitualment. Com en tants altres casos, la solució ara mateix la veig clara. Quan els directius que lideren l'empresa demostren no tenir la capacitat per resoldre problemes importants d'aquesta, han de ser acomiadats. I s'ha de contractar nous directius, amb noves capacitats i habilitats, que puguin corregir la situació i impulsar una nova fase de desenvolupament i generació de riquesa.

Mariano, Pedro, Albert, Pablo. Teniu uns quants dies més per posar solució a una situació que no podem oblidar que heu creat vosaltres. Si no teniu la capacitat per fer-ho, us haurem d'acomiadar i exigir als vostres partits que, en cas d'haver de patir unes terceres eleccions, escullin prèviament nous líders, i que, aquest cop, ho facin bé. La vostra incapacitat professional us haurà invalidat pel càrrec.

Atentament.