Adreça desconeguda

Estimat Pacu,

T’escric aquesta carta amb adreça desconeguda amb la confiança que, tot i la mandra que últimament et feia llegir, un o altre te la faci arribar. No he pogut acomiadar-me de tu com ho hauria volgut perquè, finalment, la teva partida s’ha avançat respecte al que tenies previst. Sé que vas marxar envoltat dels teus fills, les teves dones i el teu germà; un comiat que tu, irreductible posseïdor de tants sentiments de culpa -especialment envers les relacions amb la gent que més estimaves- anhelaves i que, de ben segur, t’haurà fet el teu viatge més lleuger.

Suposo que t’has assabentat que vas omplir l’església. Es van llegir les teves últimes paraules, les que amb tant d’esforç vas escriure davant la imminència d’una partença no desitjada. I, tal com vas deixar dit, es va cantar el Virolai, harmònicament salvat per les veus de la concurrència femenina. L’univers de les dones i l’univers de la música, puntals de la teva vida, t’han acompanyat fins a l’últim dia. El tema dels Segadors ja va anar més justet. A partir del “bon cop de falç”, va haver-hi dubtes amb la lletra, i vàrem acabar taral·larejant. Ja n’hem parlat moltes vegades. Portem massa temps taral·larejant en profit dels que canten -i sovint desafinen- a pulmó obert i sense complexos. Però bé, aquest debat ja el tindràs amb els que et vagis trobant per allà dalt.

És fosc, allà on ets? T’ho pregunto perquè aquesta era una de les inquietuds que tenies les últimes setmanes, com també ho era la por de retrobar-te amb el teu pare i haver de donar-li explicacions sobre la teva intensa vida aquí baix, la por d’haver-lo decebut. Ja veuràs com, amb el mateix escalf amb el que vas marxar -amb la Til i tots els teus a la vora-, ell t’estarà esperant amb els braços oberts. A més, ja tens molta penya per aquí que van arribar abans que tu i que et faran costat. Tens mig Mesón, amb el Mariano, el Vale i el Paco, personal titular de la casa, inclosos. I si comencem per la porta, et trobaràs habituals com el Joanet dels cavalls i el seu fill Enric; l’Eugeni Navarra i el gran Xiri, el de las lenguas de doña Filo i el champañ i canapets; el doctor Villà, el Muntanya, el Palau-tanca  la dona amb clau, i el meu pare, alcalde del poble durant quinze anys, tots fumant com a carreters. Al gol sud, on tu vas oficiar tants anys -agradant-te, com els toreros valents, amb aquella exquisida educació de casa bona que et  passaves per l’arc del triomf a partir del tercer whisky-, hi havia la intel·lectualitat de l’època amb el Ferrater i el meu cosí Ramon Barnils com a icones, i les impagables contribucions a la sempre acalorada conversa de personatges com el Xavi Agraz Matarile; l’Emillià, monjo emèrit de Montserrat convertit a la mundanitat o l’acidesa del Miquel Bea. Tots filosofant durant hores, però sempre pendents del trànsit de dones, amunt i avall, que anaven cap al lavabo a pixar. I tu dirigint l’orquestra, un elenc impagable de gent irrepetible per a un músic de socarrel com has estat tu. Escoltant i aprenent al mateix temps, per transmetre una forma de viure als que teníem vuit o deu anys menys que vosaltres; també als teus fills, encara que d’una forma tan poc acadèmica que haurà de passar un temps fins que la puguin valorar.

Et trobaré a faltar. Des que vas tancar el BeBop ja teníem seriosos problemes per trobar aixopluc a les nits en aquest poble, que, a costa de voler-lo convertir en ciutat, s’ha tornat un no-res. A més, la majoria dels nostres han anat claudicant sota els peatges del Netflix i de la vida conjugal, que ja fa temps que no dona passis pernocta. Qui ens ho havia de dir! 

Dóna records al Ferran Vilariño,a l’entranyable i malparit Súper Rabo, l’últim que ens quedava a les nits, i al Charly Birbe, amic i germà, la tendresa personificada que tant hem enyorat. 

Ha estat un honor conèixe’t i compartir amb tu tants episodis d’autèntica amistat, especialment aquests últims anys. Hem viscut una època de vitalitat desbordada, de curiositat per gairebé tot el que ens envoltava, de plena llibertat a pesar del General. Un temps que ja no tornarà. Ara és època de mansos i de murrions, i tu t’ho estalviaràs… cabró. 

Espero que ens retrobem algun dia. Adéu. 

Octavi

PD. Pacu, si veus el meu pare, digue-li que l’estimava i que l’estimo. Jo tampoc li vaig saber dir quan vivia, que era quan necessitava sentir-ho. Fa trenta anys que va marxar i cada dia tinc un record per a ell. Un record i una culpa.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.