Quan treballava a Castellbisbal vaig haver de fer un estudi sobre el tipus d’habitants i les seves necessitats. I, naturalment, de les migracions dels darrers anys. Ho feia amb el material que amablement m’havia passat l’Ajuntament. Vaig poder constatar com un poble camperol –durant la República va ser anomenat Fruiters- passava a convertir-se en industrial en molt poc temps. I el seu creixement, ràpid i un xic desmesurat, amb tots els avantatges i inconvenients que pot comportar.
Recordo que un dels problemes que m’enumerava el Consistori era la integració de la darrera fornada de castellbisbalencs. Feien un seguit d’activitats per tal d’atreure’ls a la participació. I el procés el trobaven difícil i lent. Explico això perquè, salvant les diferències, em produeix una sensació semblant amb Sant Cugat. Sóc santcugatenc des d’abans dels túnels i veig que hi ha un abans i un després. En converses amb els meus amics d’aquí de tota la vida em constaten els canvis. Va ser un poble de pagès, van venir estiuejants de Barcelona, va rebre un bon grapat d’intel·lectuals progres –els pisos més barats i l’Autònoma al costat- i una darrera fornada de gent d’un poder adquisitiu més alt. Ai els túnels!... El creixement ha estat ràpid i gran i no tothom ha tingut el temps o no ha volgut fer seu el poble.
L’Expresident Pujol deia que era català tot aquell que treballava i vivia a Catalunya. Més tard em vaig adonar, en vista de la gent que anava arribant de dins i de fora de la pell de brau, que s’havia quedat curt. Calia afegir: “I que se sentís català i estimés Catalunya”. Perquè ha sortit cada peça...El mateix em passa a Sant Cugat.” És santcugatenc qui viu i/o treballa a Sant Cugat i se sent i vol participar de la vida del poble.” I és aquí on crec que alguns -no pocs- habitants tenen encara l’assignatura pendent.
Recordo que un dels problemes que m’enumerava el Consistori era la integració de la darrera fornada de castellbisbalencs. Feien un seguit d’activitats per tal d’atreure’ls a la participació. I el procés el trobaven difícil i lent. Explico això perquè, salvant les diferències, em produeix una sensació semblant amb Sant Cugat. Sóc santcugatenc des d’abans dels túnels i veig que hi ha un abans i un després. En converses amb els meus amics d’aquí de tota la vida em constaten els canvis. Va ser un poble de pagès, van venir estiuejants de Barcelona, va rebre un bon grapat d’intel·lectuals progres –els pisos més barats i l’Autònoma al costat- i una darrera fornada de gent d’un poder adquisitiu més alt. Ai els túnels!... El creixement ha estat ràpid i gran i no tothom ha tingut el temps o no ha volgut fer seu el poble.
L’Expresident Pujol deia que era català tot aquell que treballava i vivia a Catalunya. Més tard em vaig adonar, en vista de la gent que anava arribant de dins i de fora de la pell de brau, que s’havia quedat curt. Calia afegir: “I que se sentís català i estimés Catalunya”. Perquè ha sortit cada peça...El mateix em passa a Sant Cugat.” És santcugatenc qui viu i/o treballa a Sant Cugat i se sent i vol participar de la vida del poble.” I és aquí on crec que alguns -no pocs- habitants tenen encara l’assignatura pendent.