Això és el que passa quan (per fi) comença a sortir el sol

Com quan ens trobem amb persones que ens recorden a algú que ja coneixíem i constatem que, de fet, si ens comportem amb elles com amb aquest algú, el resultat és el mateix. I al final podem arribar a tenir una amistat molt semblant amb les dues persones.

Dirigim-nos a París. Fa uns mesos vaig descobrir un bar anomenat “Les Canons” i ens vam enamorar. Petit, groc, desigual (parets tortes) i distribuït en dos pisos: al primer, la barra i la cuina; al segon, taules i sofàs desordenats i un petit escenari que, quan no s’utilitza, s’omple amb una taula que algú ha canviat de lloc. Així doncs, a més de fer algun concert, el lloc recupera el concepte de tapa, donant cada dia un plat gratis amb la beguda. Els dos cambrers/responsables són de nacionalitat italiana l’una, i xilena l’altre, i per tant els plats del dia són especialitats del país del qui li toqui cuinar. A més, els concerts del pis de dalt els solen fer músics que en realitat són clients habituals... Què dic, la majoria dels clients són habituals! I és que a més de la increïble memòria de la Lucia i el Juan Carlos per recordar noms i gustos de tothom qui passa per allà, el joc de les tapes diàries sol lligar als clients...

I qui són aquests clients? La cara de darrere de Monmartre: algun pintor de la place du Tertre que arriba per fer una copa i comentar els turistes que ha atès durant el dia; els veïns d’aquests carrers quasi verticals, que semblen de mentida, i que es troben al bar per provar la nova ampolla de vi; i també algun que altre turista perdut, que ha acabat allà sense saber ben bé com, i parla en la seva llengua, enmig d’un ambient que sembla tenir poc a veure amb el francès. Però la veritat és que, un cop a dintre, el vi francès, les tapes xilenes i la música gitana no només fan oblidar la diferència entre uns i altres sinó que, al contrari, el menjar, la música i les copes deixen veure que totes aquestes diferències, quan no formen part d’un estereotip absurd, es complementen.

I és que, al final, un bon negoci funciona quan s’ofereix al client quelcom que aquest necessita. I aquest és el producte: Un local de reunió en el seu sentit més literal. Un lloc on trobar-se i conèixer gent dins i fora la barra. On encara es manté aquest tipus de “quedades” per les quals no cal quedar en res perquè ja està establert com i on trobar-se.

Les Canons em recorda enormement a la Bohèmia, perquè precisament aquest ambient és comú en tots dos llocs. Locals que agafen el caràcter dels seus clients, de la zona on són, i el fan reviure. Que recorden que totes les cases estan habitades per persones que comparteixen coses i que volen fer-ho. Perquè ben mirat... aquest és l’únic sentit de viure en comunitat.