Alguna cosa fa pudor

Són massa injustícies. Com és possible romandre indiferent davant del genocidi del poble palestí amb el sacrifici quotidià de tants éssers massacrats per unes bombes assassines que s'enduen per davant dones, nens i llars, tot deixant-los a la intempèrie quasi sense aliments i no sentir la terrible hipocresia de les elits europees en la seva inacció i doble vara de mesurar enfront d'aquesta realitat?

I què podem dir d'aquelles persones que, buscant una vida millor, queden sepultades en les aigües de l'Atlàntic i que es converteixen en tan sols un número estadístic? I amb els nens i nenes que han aconseguit sobreviure i no som capaços d'atendre'ls i acollir-los amorosament per tota l'enorme geografia espanyola deixant que s'amunteguin sense les cures adequades. Alhora que veiem morir joves europeus en la guerra absurda d'Ucraïna, que respon a interessos geopolítics i de la indústria armamentística que no tenen res a veure amb els que lliuren les seves vides quotidianament.

Com no sentir ràbia i tristor quan en la nostra pròpia ciutat uns ancians estan a punt de ser expulsats dels seus habitatges perquè és el benefici qui mana per sobre de les persones? I no sentir-nos enganyats quan el nostre Ajuntament intenta construir una residència per a persones grans en sòl públic, no per a qui ho necessiti sinó per a qui pugui pagar-s'ho?

La nostra capacitat per sentir les injustícies que es cometen a qualsevol banda del món com a pròpies, com ens exigia el Che Guevara, sembla que s'esgota. Insensibles, lligats a la televisió i a l'individualisme mentre el planeta ens està dient prou, seguim com xais cap a l'abisme de la nostra pròpia desaparició com a espècie.

Per a quin moment la rebel·lia?

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.