Anatomia d'una animadversió

Qualsevol català(na) que tingui relació amb gent de la resta del territori anomenat espanyol pot constatar que hi existeix una animadversió cap a Catalunya. No es tracta d’uns quants radicals, si no d’un sentiment força generalitzat, fins i tot diria que majoritari. Això és així. Però quan es menciona el fet, llavors ho neguen com si fossin imaginacions nostres, i sempre resulta que tenen molts bons amics catalans i bla bla bla.

Jo crec que ho neguen perquè aquesta animadversió no la poden explicar amb raonaments o amb cap altre tipus d’argument mínimament legítim. Haurien d’admetre que es tracta una tírria visceral que no poden evitar sentir i que és superior a les seves forces, fins i tot en entorns on el protocol i la professionalitat haurien de cridar-los a la continència verbal. Com amb tota animadversió irracional, jeu arrelada a la psicologia dins la consciència (subconsciència?) col·lectiva dels espanyols i penso que no hi ha massa a fer.

Jo compararía la relació Espanya-Catalunya a la d’un matrimoni masclista on hi ha una dona que traballa dins i fora de casa i hi ha un home que seu al sofà esperant el sopar. Es creu amb dret al privilegi perquè…? No podría donar més motiu que interés propi. Què passa si un dia la dona comença a objectar i a demanar privilegis equiparats? La primera reacció sol ser emprenyar-se. Després atacar-la i fer-la sentir culpable per voler canviar allò que sempre havien fet tot aquest temps. Després potser farà un petit gest d’ajudar (a veure si ja calla i ho deixa estar). Algunes dones no són prou assertives i es troben atrapades de per vida en aquesta situació, que segurament es perpetuarà en les seves filles i nétes.

El fet real és què, si no hi ha un convenciment que las relacions han de ser justes, no hi haurà la voluntat, ni molt menys el sentiment. Alguns homes individualment han assolit perfectament la necessitat de ser justos amb les dones, al temps que d’altres han hagut de signar els papers de divorci. Tots els anys, encara n’hi ha els que s’estimen més veure la dona morta que deixar-la anar lliure. No sé, però em vénen al cap les paraules d’en Peces-Barba: “¿Cuántas veces hay que bombardear Cataluña?”.

En principi, cap col·lectiu deixa anar privilegis si ho pot evitar. Continuo amb el paral·lelisme: Espanya és masclista amb Catalunya, vol privilegis injusts perquè sí, perquè fins ara ha pogut tenir-los, i no els vol deixar anar. La pregunta és: Es pot arreglar o hem de demanar el divorci? Doncs crec que l’opció de deixar que ens tallin les ales i callar ja no és viable.
Per arreglar-ho hi ha un obstacle important que és l’animadversió a la que feia menció. De fet, quan Catalunya “feia el sopar” sense queixar-se, tampoc no era estimada. La identitat i la personalitat de Catalunya sempre han molestat a la resta d’Espanya i mai s’han vist com un valor afegit.

Tal vegada és perquè a Catalunya mai s’han venut massa bé conceptes com “la furia española” o el “neandertalismo entrañable” al estilo de la sèrie de televisió “Los Serrano”, dels quals se senten tan orgullosos. Potser la resta d’Espanya no s’ha sentit prou estimada i valorada per Catalunya. El cas és què, com va deixar clar el Sr. Peces Barba (malgrat que no era el que pretenia), Catalunya era una nació independent. Va deixar-ho d’ésser sobre el paper, però no al cor ni a la seva consciència d’dentitat. Jo crec que això ha molestat molt. Entenc que molestin els defectes, però quan a algú li molesten les teves virtuts, malament rai.