Aquells setembres de verema

Els que són de la meva generació, l’última que visqué o malvisqué de la terra en aquesta vila, cada vegada que arriba aquesta temporada no podem deixar de pensar en l’enrenou que teníem aquests dies amb la preparació de la collita principal o almenys la més important que teníem.

Era un garbuix. Primer repassàvem totes les eines que es feien servir i comprovàvem que no en faltés cap, o que no n’ni hagués cap per reparar. Si això passava, ja ens refiàvem de la fira que es feia al 8 de setembre, dia de les Marededeus Trobades, on podíem trobar tot el que fes falta per a aquest tipus de feina. Per això s’anomenava la “fira de les portadores”.

Un cop teníem tots els estris a punt, era el moment de reunir-nos la colla que fèiem cada any de vinyataires per fer canvi d’impressions i comentar si la verema es presentava bona i si tenia algun problema d’alguna pesta o podridura. Es programava la rotació que es faria de les vinyes per no perdre massa temps en els trasllats de la vinya collida per començar la verema. De vegades s’havia d’alterar el que estava programat per diversos motius, però si el temps era bo, es preferia seguir el que estava programat.

Hi havia gent que es feia el vi als seus cellers, però la majoria el portaven a fer al Celler Cooperatiu on no tenien tanta feina com els altres, ja que en descarregar la verema s’emportarien el tiquet del pes i la seva graduació i així es deslliuraven de tot l’enrenou que comportava l’elaboració del vi.

Durant les tres o quatre setmanes que durava la collita del raïm, quan entraves a la vila senties aquell perfum tan accentuat de la fermentació del most, els carros carregats amb portadores de raïm (les portadores eren els utensilis de fusta que s’empraven per fer el transport de la verema), carros carregats de caixes de fusta per anar a escollir raïm a les vinyes per portar-lo a vendre a Barcelona, en els diferents mercats (alguns fins i tot anaven al mercat de Sabadell).

S’escollien les varietats més escaients com a fruita de taula tant de blanques com de negres. Encara recordo les varietats més apreciades, perquè a mi durant la meva joventut em va tocar fer aquesta feina molts anys. Referent a les varietats, hi havia: el pansalet (xarel·lo), pansa, panset, picapoll -aquests com a blanques i per a les negres-, l’aramon -que era molt acceptat i de bon paladar-, l’ull de perdiu i el sumoll. Avui totes aquestes varietats ja no es troben, al mercat.