I ara, el 'Cata'

Vermut de la casa i un combinat. El vermut, negre, amb un rajolí de ginebra, tot just per mullar el gel i l'oliva, i un sifó per anar afegint. Interpretació d'un moment de felicitat. A tots els pobles i ciutats hi ha un bar emblemàtic. Tots en tenim uns quants a la memòria: l'antic Zurich de Barcelona, el Casino d'Alp, el Miami de Reus, el Chiringuito de Sitges, el Marsella del Raval, el Quiu de Sant Gervasi.

Alguns encara són oberts, perfectes excuses per trobar-nos els de sempre, on podríem quedar si no? Altres han estat actualitzats amb més o menys respecte per l'essència d'unes històries escrites per generacions de cambrers i parroquians que s'han fet confidències inconfessables, protegits per barres de fusta i taules de marbre, neveres que omplen panys de paret i la policromia exquisida i transgressora de deu files d'ampolles ben arrenglerades a l'estanteria de mirall. Alguns, finalment, sobreviuen al record de quatre somiatruites amb data de caducitat: desapareixeran quan també a nosaltres ens hagin oblidat.

Hem de decidir què volem fer amb el Cata, a quin racó de l'imaginari col·lectiu el volem. No és un tema menor. Em sembla impensable la plaça de Lluís Millet, la plaça de l'estació, sense el bar Catalunya. S'han explicat a bastament tots els motius jurídics i he de dir que des de Cultura de l'Ajuntament se'm va respondre de seguida a l'ofensiva que vaig fer a xarxes quan va saltar la notícia del tancament.

No em sembla prou, hi ha d'haver maneres de defensar el patrimoni cultural i emocional. Això, o resignar-se a un nou bloc de pisos impersonal, amb oficina bancària als baixos, allà on hi havia un quadre de Häsler.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.