Ara, que ve Nadal...

Aquest any (que per primer cop visc “la prèvia” a Sant Cugat), he pogut veure moltes coses que m'han sorprès. De fet, no és que m'hagin sorprès, és que m'han deixat indiferent, com cada any, perquè això, a totes bandes és igual. Però també he descobert coses genials, i que no només passen per Nadal...

La gent perd l'oremus durant aquestes dates. Als supermercats, sembla que s'acabi el món. I no provis a buscar un lloc per aparcar als centres comercials perquè, segurament, perdràs la paciència abans de trobar-lo. I ja no parlem de les cues a caixa per pagar una “massa tendra” targeta de Nadal per enviar-li a aquella veïna amb la que sempre n'intercanvieu per un costum absurd, ja que totes dues sabeu que, en tancar la porta de les respectives cases, us posareu morades.

Mai he volgut caure en el parany que el Nadal és consumisme i hipocresia (tot i que no li negaré a la meva germana que, per a molts, i vist fredament, no deixa de ser-ho). Però de vegades, em desespero. Sé que peco del mateix, i sempre acabo corrent a última hora per a que el Pare Noël passi puntual per casa. Però també sé que hi ha vida més enllà de les botigues.

Tot i les falses aparences, i els “fer veure que tot és fantàstic” de molts, vull seguir creient que el Nadal és quelcom més. I perdoneu que parli a títol personal, però l'esperit nadalenc em condueix a fer-ho... La meva mare, que té tres filles escampades per aquest Món (entre elles, jo mateixa), sempre diu que, per a ella, és Nadal quan ens té a totes a casa. Cada cop, amb el pas dels anys, aquest “quan ens té a totes a casa”, es va reduint de manera irremeiable a la Nit de Nadal. I és llavors quan el Nadal recupera la seva força.

No negaré que, per moltes coses, aquests dies són els més hipòcrites de l'any; però tampoc puc tancar els ulls en veure que hi ha coses que, aquests dies, es multipliquen pel seu valor simbòlic i per què, d'alguna manera, fan que el Món sembli una mica més fàcil (i més digne).

Un parell d'exemples. L'altre dia vaig assistir (per feina i per goig) a la presentació del llibre solidari de Lluís Ribas. Què voleu que us digui, me'n trec el barret. Jo crec en l'art, com ell. I l'art pot servir per moltes coses, entre elles, ajudar els més necessitats. Un altre que no passaré per alt. Els joves de Pim Pam Pum recullen joguines per als nens que no rebran la visita del Pare Noël. Tots els nens es mereixen ser nens.

I jo, que no sóc massa d'Església, i ja ha quedat prou clar, he tingut l'oportunitat de conèixer la feina del Mossèn Pere de Les Planes. Perquè sigui capellà, no deixaré de considerar que la seva tasca és lloable i digna d'admiració. I en podria dir mil i una, perquè per molt malament que vagin les coses; per molt que sembli que el món s'estigui enfonsant, i la crisi tot ho monopolitzi, hi ha coses (tot l'any, però especialment per Nadal) que aconsegueixen eclipsar-ho fent que tot plegat valgui la pena.

Deixeu-me que li dediqui aquestes paraules a algú que sempre m'ha fet veure el Nadal com alguna cosa més especial que regals i diners. Mami, aquest text també va per tu. Perquè quan veig la cara amb què parles d'aquest Nadal, com el prepares i com ho organitzes tot per a que totes tinguem el nostre espai; quan vaig veure com preparaves el bressol per la teva neteta, i com tornaves a guarnir tot el pis, com si fos el primer cop, sento que val la pena fer 200 quilòmetres, o 5.000 si fos necessari, només perquè és la Nit de Nadal.

És Nadal, i encara que sigui per uns instants, mirem-ho tot amb ulls d'infant, perquè us asseguro que, d'aquesta manera, tot sembla més fàcil...

Segueix @CintaCC a twitter