Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Si busqueu al diccionari els dos mots trobareu unes diferències que al meu entendre són fonamentals. Les senyeres poden ser banderes, naturalment, però també estendards, divises, penons, o sigui, tot allò que serveixi de distintiu a un grup de persones. O sigui que la bandera de Catalunya és la nostra senyera perquè ens identifica com a nació.
Ara, per complicar-ho encara més, tenim l’estelada, o sigui la quadribarrada amb l’estel que vol simbolitzar l’anhel d’independència. L’estelada és, per tant, una bandera provisional, ja que quan s’assoleixi la independència de Catalunya (esperem que no sigui massa tard i que tots ho puguem veure) tornarem a la tradicional.
És interessant llegir el llibre de Joan Creixell Origen de la bandera independentista on, a part d’explicar-ne la seva gènesi, podem veure les batusses que hi havia a principis del segle XX entre els detractors i els que l’elogiaven. Ara, afortunadament, tothom que vol la independència l’admet, i és igual que el triangle sigui blau o groc i l’estel blanc o vermell. Cadascú d’acord amb els seus principis estètics o ètics.
Talment hem identificat el Dia Nacional de Catalunya amb el terme Diada i, encara que no ho fem en sentit pejoratiu, sinó tot el contrari, no m’ha agradat mai el reduccionisme dels termes. Sense anar més lluny, diumenge passat vam viure una gran diada amb la Festa de Tardor, i fa poc, a Tarragona, hi va haver la gran diada castellera. Potser em direu primmirada, escrupolosa, formalista, però crec que els termes senyera i diada es van fomentar sobretot des de les espanyes per identificar les nostres senyes d’identitat amb un toc de folklorisme.
Crec que hauríem de recuperar els termes “Bandera catalana” i “Dia Nacional de Catalunya”. Però, mentrestant, fem onejar l’estelada.
Ara, per complicar-ho encara més, tenim l’estelada, o sigui la quadribarrada amb l’estel que vol simbolitzar l’anhel d’independència. L’estelada és, per tant, una bandera provisional, ja que quan s’assoleixi la independència de Catalunya (esperem que no sigui massa tard i que tots ho puguem veure) tornarem a la tradicional.
És interessant llegir el llibre de Joan Creixell Origen de la bandera independentista on, a part d’explicar-ne la seva gènesi, podem veure les batusses que hi havia a principis del segle XX entre els detractors i els que l’elogiaven. Ara, afortunadament, tothom que vol la independència l’admet, i és igual que el triangle sigui blau o groc i l’estel blanc o vermell. Cadascú d’acord amb els seus principis estètics o ètics.
Talment hem identificat el Dia Nacional de Catalunya amb el terme Diada i, encara que no ho fem en sentit pejoratiu, sinó tot el contrari, no m’ha agradat mai el reduccionisme dels termes. Sense anar més lluny, diumenge passat vam viure una gran diada amb la Festa de Tardor, i fa poc, a Tarragona, hi va haver la gran diada castellera. Potser em direu primmirada, escrupolosa, formalista, però crec que els termes senyera i diada es van fomentar sobretot des de les espanyes per identificar les nostres senyes d’identitat amb un toc de folklorisme.
Crec que hauríem de recuperar els termes “Bandera catalana” i “Dia Nacional de Catalunya”. Però, mentrestant, fem onejar l’estelada.
