Barcelona-Sant Cugat (‘Apocalypse now’)

Una expressió com la de “me’n vaig a Barcelona” no causa estranyesa ni suposa haver pres una decisió extrema. No era així ara fa més de cent anys quan calia pensar-s’ho dues vegades. Ha quedat un testimoni escrit d’allò que moltes vegades es convertia en una odissea. Josep Puiggarí relata un viatge fet pels volts de 1843 a Sant Cugat des de Barcelona que publicà en una revista el 1862. L’itinerari ara resulta sorprenent : “...por el camino del Clot, San Andrés y Montcada, cogiendo la torrentera formada por las desviaciones de Ripollet, Cerdanyola y Sant Cugat.”

Tot i que pot estranyar aquest singular itinerari, el fet és que la vila santcugatenca era mal comunicada amb les poblacions veïnes per mals camins de terra, sovint intransitables a l’hivern, però molt pitjor encara amb Barcelona. A peu, era un caminet que s’enfilava a través de Collserola que Puiggarí també descriu: “Tomando la sierra de San Jerónimo, hay una vereda de herradura que cruza pintorescas gargantas y bosques, para desembocar en el Vallès” i si s’anava amb carruatge, des d’aquí calia enfilar pel llit de la riera cap a Cerdanyola i seguir pel coll de Montcada i  Horta. Total cinc hores si tot era propici i a la riera no hi baixava massa gruix d’aigua.

Van en un carruatge tirat per cavalls. De moment  tot comença bé fins al punt que fa una descripció bucòlica del paisatge. I diu: “...una sucesión de cañadas sombreadas de pinares y coscojales, orladas de tilos, arrayanes, alfombradas de tomillos y romeros, cortadas por mil arroyos que jugueteaban sobre la arena, llenando el ambiente de grato frescor y de suavísimas emanciones”.

Però això no va durar perquè, a desgrat de la visió més o menys idíl·lica de Puiggarí, s’hi intuïa una imminent tronada que, de cop, el fa desvetllar de l’entotsolament en presentar-se la tempesta que descriu amb trets apocalíptics: la foscor, els llamps, el fort vent  i la pluja torrencial  “en breve el cuadro fué subiendo de tono y lo vistoso se hizo imponente. No bien nos hubimos engolfado en la riera de Sant Cugat, rompió el chubasco que envolvia los objetos mientras el fulgor del rayo improvisábanse visulalides con fantásticas aterradoras masas umbrias, veladas por la lluvia”.

El més greu és que es trobaven enmig del llit de la riera. I segueix: “Sucedíanse los relàmpagos sin intermisión, el agua caía a mares. Agitados de violentas ràfagas arremolinaban los árboles y las cavidades del monte rodaba el eco de los truenos con estruendo fragor con la furia de un turbión de verano”.

A continuació el seu llenguatge es fa encara més hiperbòlic, tant que sembla que descriu el pas dels israelites pel pas del Mar Roig. I en aquest moment crític, el carruatge s’encalla enfonsades les rodes en la grava i l’aigua. Això, diu, durà aproximadament una hora, terroritzats enmig d’aquella torbonada. La sort i la salvació va aparèixer en forma d’uns pagesos que s’adonaren de la situació i del perill que corrien en enmig de la llera, i amb els seus  animals els  ajudaren a sortir de l’atzucac.

“Si tardamos un solo minuto más, nos arrolla la corriente” diu. Enfilats dalt de la riba s’esgarrifen de veure del que s’han salvat. “Debajo de nosotros precedida de vapores siniestros, rodeada de blanca espuma, lanzándose en bullidor remolino a guisa de corcel desbocado y como ganosa de coger la presa que afortunadamente lograva escapar”.

Finalment acaba dient que gràcies a la bona acollida i a les atencions dels santcugatens es recuperaren d’aquell mal tràngol.