Un bé molt preuat

Ens està afectant una sequera important i ens agafa sense cap planificació per evitar el desastre. Ara ens adonem que, després d'haver canviat curs de rius i inundat pobles sencers, els pantans els omple la pluja. Ens havíem pensat que les aigües que posseïen eren inacabables. Durant anys, hem vist jardins florits i grans extensions de verd i també hem cultivat verdures, fruites i cereals, amb aquesta aigua... però ha arribat l'hora de la veritat i anàvem ben equivocats.

Hi ha un petit país situat al desert del Mitjà Orient que sempre ha tingut molt clar que és la cultura de l'aigua, i és Israel. Sembla estrany que amb els governs tan canviants i convulsos amb què han estat governats, hagin convertit l'aigua en un bé tan preuat. Però els primers fundadors d'Israel van decidir que tots els recursos hídrics del país eren un bé públic de propietat estatal, i quan diuen tots volen dir els dels rius, llacs, aqüífers subterranis i l'aigua de la pluja que es pugui haver acumulat en un dipòsit.

A Israel és impossible fer un pou o extreure aigua d'un rierol sense permís de les autoritats i no és fàcil aconseguir-ho. La seva principal font d'aigua dolça és "el mar de Galilea o llac Tiberíades". Israel s'ha convertit en una de les grans potències en tecnologia hídrica, recicla el 85% de l'aigua i el 50% de la utilitzada per l'agricultura també ho és. Té cinc plantes dessalinitzadores i una, que és la més gran del món, ho és per osmosi. Actualment exporta aigua als seus països veïns.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.