Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Rebo uns pares al despatx. Em comenten preocupats que els seus fills gairebé no surten del niu. “Es passen el dia tancats a casa jugant amb la play”, diu la mare. “I el cap de setmana només pensen en anar a la discoteca amb la colla”, afegeix el pare. Aleshores callen i em fiten: esperen una resposta màgica per solucionar el que ells, evidentment, consideren un problema.
Tinc la partida perduda abans de començar però ho intento. Començo dient que no és tan dolent que els adolescents juguin amb la playstation. Som fills del nostre temps i pitjor seria que no en sabessin –que és el meu cas, ho admeto. I després, ¿Quin mal hi ha que vagin a la discoteca? Que tinguin una colla i es relacionin em sembla una notícia esplèndida, ¿no hi estan d’acord? Per la cara que fan, no: no hi estan d’acord.
Provo un altre camí: ¿i si els engresquen en alguna activitat local? Ara em miren com si hagués caigut d’una nau espacial. “¿Com ara què? Fa poc que vivim a Sant Cugat i no sabem què hi ha...”. ¡Home, no fotem! Aquest cap de setmana passat, per exemple, centenars de nens i nenes han participat a la Marxa Infantil que organitza el Club Muntanyenc. I la setmana entrant, per posar un altre cas, els estudiants de les escoles i instituts del municipi estaran pendents del resultat del concurs literari Gabriel Ferrater. “Però els nostres fills no hi participen pas...”. ¿Com que no? ¿Oi que estan escolaritzats a Sant Cugat? Doncs hi han participat. “¿Ah sí?”. Sí.
Com que callen, i qui calla atorga, em surt la vena patriòtico-local i m’engresco. ¿Que no ho saben, que a Sant Cugat disposem de colles de geganters? Acaben de celebrar el vint-i-cinquè aniversari. I també hi ha bastoners, i... Per la cara que posen, veig que el tema nostrat el consideren xaró. Els dic que no cal que es limitin a aquesta vessant del lleure juvenil. Poden apuntar-los a practicar música amb les corals Sant Jordi, Sant Cugat o Aulos, o a dansa amb l’Esbart, el Centre Popular Andalús o les diverses acadèmies de dansa de què disposem, que per cert participen en certàmens internacionals (ara em miren amb els ulls badats; això dels certàmens internacionals els ha agradat). O, si ho prefereixen –continuo- també poden mirar-se l’oferta esportiva de què disposem a la ciutat, amb clubs de tota mena, que lluiten en categories de primer nivell. O poden provar amb el teatre o amb les arts plàstiques...
Són només alguns exemples de les moltes possibilitats que tenen, com a santcugatencs que són, de participar del poble. Aleshores els seus fills se sentiran arrelats en la nostra cultura i deixaran la play; o potser combinaran les dues coses, que tampoc no és mala cosa. En ambdós casos es mostraran més actius. Qualsevol cosa que se’ls acudi, a Sant Cugat la trobaran. Només falta que vulguin pensar-hi i engrescar la canalla.
Com que continuen muts, aprofito per aixecar-me i donar a entendre que l’entrevista ha acabat. Quan els acompanyo fins a la porta, encara els sento remugar. “Nosaltres que vam deixar Barcelona per fer vida rural i tranquil·la...”, sento que ella li diu a ell.
Tinc la partida perduda abans de començar però ho intento. Començo dient que no és tan dolent que els adolescents juguin amb la playstation. Som fills del nostre temps i pitjor seria que no en sabessin –que és el meu cas, ho admeto. I després, ¿Quin mal hi ha que vagin a la discoteca? Que tinguin una colla i es relacionin em sembla una notícia esplèndida, ¿no hi estan d’acord? Per la cara que fan, no: no hi estan d’acord.
Provo un altre camí: ¿i si els engresquen en alguna activitat local? Ara em miren com si hagués caigut d’una nau espacial. “¿Com ara què? Fa poc que vivim a Sant Cugat i no sabem què hi ha...”. ¡Home, no fotem! Aquest cap de setmana passat, per exemple, centenars de nens i nenes han participat a la Marxa Infantil que organitza el Club Muntanyenc. I la setmana entrant, per posar un altre cas, els estudiants de les escoles i instituts del municipi estaran pendents del resultat del concurs literari Gabriel Ferrater. “Però els nostres fills no hi participen pas...”. ¿Com que no? ¿Oi que estan escolaritzats a Sant Cugat? Doncs hi han participat. “¿Ah sí?”. Sí.
Com que callen, i qui calla atorga, em surt la vena patriòtico-local i m’engresco. ¿Que no ho saben, que a Sant Cugat disposem de colles de geganters? Acaben de celebrar el vint-i-cinquè aniversari. I també hi ha bastoners, i... Per la cara que posen, veig que el tema nostrat el consideren xaró. Els dic que no cal que es limitin a aquesta vessant del lleure juvenil. Poden apuntar-los a practicar música amb les corals Sant Jordi, Sant Cugat o Aulos, o a dansa amb l’Esbart, el Centre Popular Andalús o les diverses acadèmies de dansa de què disposem, que per cert participen en certàmens internacionals (ara em miren amb els ulls badats; això dels certàmens internacionals els ha agradat). O, si ho prefereixen –continuo- també poden mirar-se l’oferta esportiva de què disposem a la ciutat, amb clubs de tota mena, que lluiten en categories de primer nivell. O poden provar amb el teatre o amb les arts plàstiques...
Són només alguns exemples de les moltes possibilitats que tenen, com a santcugatencs que són, de participar del poble. Aleshores els seus fills se sentiran arrelats en la nostra cultura i deixaran la play; o potser combinaran les dues coses, que tampoc no és mala cosa. En ambdós casos es mostraran més actius. Qualsevol cosa que se’ls acudi, a Sant Cugat la trobaran. Només falta que vulguin pensar-hi i engrescar la canalla.
Com que continuen muts, aprofito per aixecar-me i donar a entendre que l’entrevista ha acabat. Quan els acompanyo fins a la porta, encara els sento remugar. “Nosaltres que vam deixar Barcelona per fer vida rural i tranquil·la...”, sento que ella li diu a ell.