Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Un dia hem van dir que la vida era un “suma y sigue”. També em van dir que la vida mai et deixa de sorprendre (i malament si no ho fes). I posats a dir coses que m'han dit en aquesta vida, també em van dir que fer-se periodista era un suïcidi voluntari, que per fer alguna cosa en aquesta vida havies de sortir de casa, i que aquella petita ciutat en la qual vaig néixer, sempre estaria allí, però no em solucionaria la vida. Bé, això últim, crec que m'ho vaig dir a mi mateixa...
Sigui com sigui, fa deu anys vaig deixar enrere Tortosa (la meva Tortosa), i vaig començar l'aventura d'anar a viure a la gran capital (com tota la gent del sud, de les Terres de l'Ebre, per poder estudiar). Barcelona, així d'entrada, espanta. A Tortosa no tenim Metro, ni vida nocturna (bé, la justa), ni aglomeracions de gent. Ah! I que et robin la cartera, és una cosa tan poc habitual (almenys temps enrere) que et podia fer sortir al diari com a cas excepcional. Després de l'espant, i de superar el xoc que suposa aprendre a viure amb el que carinyosament, això sí, anomenem “pixapins”, descobreixes que t'encanta, i tornar a Tortosa, doncs bé, per fitxar i que no diguin.
Deu anys (i quan dic això és quan me n'adono de que m'estic fent gran -problema-), i de sobte, un dia, et surt feina a Sant Cugat. La frase més repetida quan ho anuncies així tota orgullosa als altres perquè has aconseguit voltar món, conèixer gent, arribar on volies, etc, és que “te'n vas a pijolàndia. Coses que tenen les idees preconcebudes. Ja se sap. De fet, per a mi, així era.
Però tots els mites cauen. Hi ha pijos, però proporcionalment igual que els que hi ha a La Simpàtica de Tortosa; però també hi ha un poble que s'estima les seves tradicions i que se sent “gent de poble”. Aquesta va ser la gran sorpresa. I encara hi ha qui no em creu quan ho dic! Però fa gràcia anar pel carrer i que la gent et saludi, com quan camino pels carrers de la meva Tortosa (perdoneu que parli en possessiu, és com una manera d'estimar, no?). Venint de Barcelona, on et saluden si et volen prendre la cartera, és tot un luxe tornar, en part, als orígens.
Sant Cugat et sorprèn quan arribes de fora. Us ho puc ben assegurar. Espero algun dia poder parlar-ne també en possessiu, com ho fan totes aquelles persones amb les qui m'aturo a fer la xerrada pels carrers quan vaig camí de casa.
Sigui com sigui, fa deu anys vaig deixar enrere Tortosa (la meva Tortosa), i vaig començar l'aventura d'anar a viure a la gran capital (com tota la gent del sud, de les Terres de l'Ebre, per poder estudiar). Barcelona, així d'entrada, espanta. A Tortosa no tenim Metro, ni vida nocturna (bé, la justa), ni aglomeracions de gent. Ah! I que et robin la cartera, és una cosa tan poc habitual (almenys temps enrere) que et podia fer sortir al diari com a cas excepcional. Després de l'espant, i de superar el xoc que suposa aprendre a viure amb el que carinyosament, això sí, anomenem “pixapins”, descobreixes que t'encanta, i tornar a Tortosa, doncs bé, per fitxar i que no diguin.
Deu anys (i quan dic això és quan me n'adono de que m'estic fent gran -problema-), i de sobte, un dia, et surt feina a Sant Cugat. La frase més repetida quan ho anuncies així tota orgullosa als altres perquè has aconseguit voltar món, conèixer gent, arribar on volies, etc, és que “te'n vas a pijolàndia. Coses que tenen les idees preconcebudes. Ja se sap. De fet, per a mi, així era.
Però tots els mites cauen. Hi ha pijos, però proporcionalment igual que els que hi ha a La Simpàtica de Tortosa; però també hi ha un poble que s'estima les seves tradicions i que se sent “gent de poble”. Aquesta va ser la gran sorpresa. I encara hi ha qui no em creu quan ho dic! Però fa gràcia anar pel carrer i que la gent et saludi, com quan camino pels carrers de la meva Tortosa (perdoneu que parli en possessiu, és com una manera d'estimar, no?). Venint de Barcelona, on et saluden si et volen prendre la cartera, és tot un luxe tornar, en part, als orígens.
Sant Cugat et sorprèn quan arribes de fora. Us ho puc ben assegurar. Espero algun dia poder parlar-ne també en possessiu, com ho fan totes aquelles persones amb les qui m'aturo a fer la xerrada pels carrers quan vaig camí de casa.