Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Però resulta que l’altre dia jo anava pel carrer de Santa Maria i em vaig trobar un conill. Vaig suposar que s’havia perdut, de manera que em vaig posar a seguir-lo per mirar d’agafar-lo i portar-lo a... la policia? És el que sol fer-se en aquest casos: a l’escola diuen que trobar-se un bitllet de 500 euros, un tiquet de metro o un conill obliga al trobador en qüestió a actuar de manera que l’autèntic propietari (que estarà patint, sobretot en el cas del tiquet) pugui recuperar el seu apreciat objecte.
Tot seguint el meu objectiu saltador, vaig arribar als Quatre Cantons, i vaig atendre respectuosament la lliçó número 1 d’urbanisme, donada per tots aquests pares que aguanten com poden les ganes dels nens de passar el semàfor corrents, intentant ensenyar-los el perill de creuar un carrer que fa corba. Impedint, alhora, que qualsevol persona que sigui conscient de la situació pugui creuar en vermell sense sentir-se culpable de corrompre tota una generació.
El conill (que estranyament ningú més veia) va girar cap a la dreta, passant per davant la benzinera – que per tenir prohibida la venda de begudes alcohòliques a partir de les 23 hores ha augmentat considerablement el meu consum de patates cada cop que surto, penso- i per darrera la parada de bus on, inexplicablement, sempre hi ha un o dos vellets esperant-lo. Calla! En aquell moment arriba el bus i el conill es cola entre les cames d’un dels dos senyors venerables... Pujo i espero que el conductor acabi de saludar els “nous” passatgers per pagar el meu bitllet. Llavors descobreixo el misteri: el bus és un autèntic local de reunió per a tota la gent gran del poble (o ciutat, segons el 48% dels votants al web del Tot), tothom es saluda i es coneix i es deixa lloc quan el bus arriba a les respectives parades: fruiteria, mercat, estació...
Al final arribo davant de casa meva, a la Rambla del Celler, baixo i m’adono que com és dissabte i no plou, el carril bici s’omple de nens i monitors o famílies senceres que surten a fer una volta perfectament equipats amb casc i genolleres i malles i guants... Més avis que observen en algun banc la gent passar. Pujo a casa havent-me oblidat del conill i de tota la situació...real? dubto haver arribat a visualitzar quelcom tan autèntic en cap programa polític.
Tot seguint el meu objectiu saltador, vaig arribar als Quatre Cantons, i vaig atendre respectuosament la lliçó número 1 d’urbanisme, donada per tots aquests pares que aguanten com poden les ganes dels nens de passar el semàfor corrents, intentant ensenyar-los el perill de creuar un carrer que fa corba. Impedint, alhora, que qualsevol persona que sigui conscient de la situació pugui creuar en vermell sense sentir-se culpable de corrompre tota una generació.
El conill (que estranyament ningú més veia) va girar cap a la dreta, passant per davant la benzinera – que per tenir prohibida la venda de begudes alcohòliques a partir de les 23 hores ha augmentat considerablement el meu consum de patates cada cop que surto, penso- i per darrera la parada de bus on, inexplicablement, sempre hi ha un o dos vellets esperant-lo. Calla! En aquell moment arriba el bus i el conill es cola entre les cames d’un dels dos senyors venerables... Pujo i espero que el conductor acabi de saludar els “nous” passatgers per pagar el meu bitllet. Llavors descobreixo el misteri: el bus és un autèntic local de reunió per a tota la gent gran del poble (o ciutat, segons el 48% dels votants al web del Tot), tothom es saluda i es coneix i es deixa lloc quan el bus arriba a les respectives parades: fruiteria, mercat, estació...
Al final arribo davant de casa meva, a la Rambla del Celler, baixo i m’adono que com és dissabte i no plou, el carril bici s’omple de nens i monitors o famílies senceres que surten a fer una volta perfectament equipats amb casc i genolleres i malles i guants... Més avis que observen en algun banc la gent passar. Pujo a casa havent-me oblidat del conill i de tota la situació...real? dubto haver arribat a visualitzar quelcom tan autèntic en cap programa polític.