Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Sempre m'havia fet il·lusió titular una columna fent un símil amb el títol de la pel·lícula Sexo, mentiras y cintas de vídeo, no em pregunteu per què... No he vist la pel·lícula, però te un títol que m'atrau, i res millor que la meva estrena a la pàgina web del TOT per fer-ho.
Sant Cugat, zona centre, un dia entre setmana qualsevol, mitja tarda assolellada. Parat al semàfor esgoto el cul que li queda a l'ampolla de litre i mig d'aigua, comença a deixar d'estar freda. En acabat, aixeco el cap i veig els contenidors, aprofitant que encara queda un moment perquè es posi verd, baixo ràpid i la llenço al primer contenidor que veig. No m'hi fixo si és el verd, el blau o el groc. Només em preocupa que es posi verd el semàfor i la meva absència molesti als cotxes del darrere.
Instants abans d'entrar al cotxe, sento una veu femenina que exclama des de dins d'un flamant Cayenne negre amb seients de pell beix: "El plástico se tira en el amarillo! Desgraciado!" No dono crèdit al que he sentit i abans d'entrar al cotxe, aixeco el cap i et veig.
Uns 45 anys que intentes sense èxit que en semblin 25, dues pilotes de ping-pong que aparenten, també sense èxit, que semblin pòmuls. Un apèndix minúscul i plastificat que algun dia va ser un nas sobre el qual reposen unes Ray Ban tipus xèrif, d'un verd fosc a joc amb la camisa.
Fins i tot la frase que exclames sona artificial, sense entonació. Potser degut a que tens els músculs de la cara tan tensats i els llavis tant injectats de botox que no pots vocalitzar correctament.
Arrenco i em quedo pensant en tu, i en mi... És cert que, tot i les preses llençant l'ampolla dels nassos, no reciclo. Ho confesso, sóc una mala persona que no ho he fet. Espero que si aquest escrit arriba a l'Audiència Nacional, no cursi una ordre de busca i captura sobre mi. Però que tu, que em dónes lliçons d'ecologisme des del teu cotxe que traga 20 litres de benzina cada 100 km, té pebrots...
El Cayenne, una gran màquina alemanya convertida en símbol d'haver arribat a l'elit. Tant se val que l'hagis posat dins la hipoteca de la quatre vents amb piscina, i que quan l'hagis de canviar encara et quedin 20 anys per seguir pagant-lo. El metre i mig que t'eleva de terra et permet mirar el món amb superioritat, per tu és un símbol de poder, per mi una altra cosa. Massa embolcall per tan poc contingut....
Segurament el teu ecologisme d'elit fa que al teu jardí, en comptes de gespa, tinguis un hort amb productes ecològics, cultivats (per la parella que tens a sou) sense pesticides i abonats amb els excrements dels teus pastors alemanys fills de campions.
Verdures i hortalisses que et permetran omplir hores de converses amb les teves amigues mentre vas a buscar als nens a l'escola amb el Cayenne, però que tu no hauràs pogut degustar mai ja que la teva tensió als llavis no et permet mastegar en condicions.
Però és clar, el desgraciat sóc jo per haver llençat una maleïda ampolla de plàstic en un contenidor equivocat.
Segueix el Jordi al twitter: @jordimusoy
Sant Cugat, zona centre, un dia entre setmana qualsevol, mitja tarda assolellada. Parat al semàfor esgoto el cul que li queda a l'ampolla de litre i mig d'aigua, comença a deixar d'estar freda. En acabat, aixeco el cap i veig els contenidors, aprofitant que encara queda un moment perquè es posi verd, baixo ràpid i la llenço al primer contenidor que veig. No m'hi fixo si és el verd, el blau o el groc. Només em preocupa que es posi verd el semàfor i la meva absència molesti als cotxes del darrere.
Instants abans d'entrar al cotxe, sento una veu femenina que exclama des de dins d'un flamant Cayenne negre amb seients de pell beix: "El plástico se tira en el amarillo! Desgraciado!" No dono crèdit al que he sentit i abans d'entrar al cotxe, aixeco el cap i et veig.
Uns 45 anys que intentes sense èxit que en semblin 25, dues pilotes de ping-pong que aparenten, també sense èxit, que semblin pòmuls. Un apèndix minúscul i plastificat que algun dia va ser un nas sobre el qual reposen unes Ray Ban tipus xèrif, d'un verd fosc a joc amb la camisa.
Fins i tot la frase que exclames sona artificial, sense entonació. Potser degut a que tens els músculs de la cara tan tensats i els llavis tant injectats de botox que no pots vocalitzar correctament.
Arrenco i em quedo pensant en tu, i en mi... És cert que, tot i les preses llençant l'ampolla dels nassos, no reciclo. Ho confesso, sóc una mala persona que no ho he fet. Espero que si aquest escrit arriba a l'Audiència Nacional, no cursi una ordre de busca i captura sobre mi. Però que tu, que em dónes lliçons d'ecologisme des del teu cotxe que traga 20 litres de benzina cada 100 km, té pebrots...
El Cayenne, una gran màquina alemanya convertida en símbol d'haver arribat a l'elit. Tant se val que l'hagis posat dins la hipoteca de la quatre vents amb piscina, i que quan l'hagis de canviar encara et quedin 20 anys per seguir pagant-lo. El metre i mig que t'eleva de terra et permet mirar el món amb superioritat, per tu és un símbol de poder, per mi una altra cosa. Massa embolcall per tan poc contingut....
Segurament el teu ecologisme d'elit fa que al teu jardí, en comptes de gespa, tinguis un hort amb productes ecològics, cultivats (per la parella que tens a sou) sense pesticides i abonats amb els excrements dels teus pastors alemanys fills de campions.
Verdures i hortalisses que et permetran omplir hores de converses amb les teves amigues mentre vas a buscar als nens a l'escola amb el Cayenne, però que tu no hauràs pogut degustar mai ja que la teva tensió als llavis no et permet mastegar en condicions.
Però és clar, el desgraciat sóc jo per haver llençat una maleïda ampolla de plàstic en un contenidor equivocat.
Segueix el Jordi al twitter: @jordimusoy