El camí de l'escola

'Es va trigar uns anys a traçar un nou camí que no coincidís amb el de cotxes'

Vaig anar disset anys a l'escola Avenç, els que van des de P-3 del meu fill gran fins que el petit va acabar secundària. En la primera reunió de pares, poc després d'iniciar el primer curs, es va demanar si es podia millorar l'accés. Qui després va ser president de la fundació titular del grup d'escoles ostentava llavors funcions executives i de seguida va fer una resposta que no recordo textualment, però que venia a dir que ja havia «tornat a sortir el tema recurrent». D'això fa gairebé trenta anys. Trenta.

Uns anys més tard, quan els meus fills ja començaven a anar o tornar sols —vivíem a Joan Oliver, un altre carrer d'actuacions "d'urbanisme tàctic" (naïf?) recent— el camí que permetia l'accés segur a peu es va clausurar per plets de propietats. Aquest fet va motivar una de les més antigues col·laboracions, si no la primera, que vaig escriure pel TOT, amb el mateix títol d'avui. Es va trigar uns anys a traçar un nou camí que no coincidís amb el de cotxes. No sé si ara també haurà desaparegut, parlen de posar pilones en aquest últim per "garantir la seguretat de vianants i bicicletes".

Aquests antecedents m'han fet seguir amb interès, encara que ja no en primera persona, tot aquest últim despropòsit que està perjudicant, com és sabut, els socis i usuaris del Club Tennis Natació Sant Cugat i les famílies d'escola, però sobretot, posa en perill la salut i seguretat de la canalla, que segurament té poc valor al costat d'un bé superior com és no fer servir paviment per la proximitat de Collserola. S'optarà per una solució màgica que «durarà més que la prova que es va fer». No sé si començar a preparar el pròxim article amb el mateix títol.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.

 
Comentaris

Destaquem