Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
A aquestes alçades del curs, cada cop se’m fa més difícil acceptar com l’esport i la cultura s’utilitzen en molt debats polítics com a eina de canvi, o fins i tot se’ls hi atorga un paper més aviat irrellevant. Canviar les inèrcies, costums o tradicions de qualsevol país és una tasca feixuga i que requereix un treball de consciència social, el qual no tothom està disposat a fer-lo. Deixar les coses com estan és una actitud mesquina i poc responsable que no duu enlloc, en tot cas al profund desencís de les noves generacions que no disposen dels instruments necessaris per reinventar i resoldre molts dels ensurts, que nosaltres mateixos els hi hem deixat com a herència.
No sé pas si com a final d’un període d’ostracisme, perquè és un fet evident, o ens trobem en un carrer sense sortida, però sembla que tímidament els partits polítics van formulant propostes i protocols de funcionament sobre el tractament que ha de tenir la cultura i l’esport en un futur immediat. Entre molts altres, alguns exemples de la cursa electoral són: “els deu manaments per l’esport” de J. Crossa, les distintes sessions tècniques programades pel departament d’Esports de la Generalitat per informar dels canvis que s’han produït arran de la nova llei de l’Esport, promeses per suavitzar la càrrega fiscal dels tècnics relacionats amb l’esport, etc. De tot aquest batibull d’idees, programes i intencions cal treure unes quantes reflexions i, posteriorment, una única conclusió.
En primer lloc, posar de manifest que els patrons d’integració i reconeixement social de l’esport han canviat radicalment en les darreres dècades. L’esport ha deixat de ser una activitat practicada per uns pocs pel gaudi de la resta a justament tot el contrari, és a dir, la incorporació en la vida quotidiana de l’individu com a instrument fonamental per afavorir les relacions socials, incrementar l’estat d’ànim i millorar la salut. Com a punt de partida, tant aquesta sensibilització per conèixer de prop les inquietuds dels ciutadans, com l’aproximació per intentar solucionar els problemes que se’n deriven, no deixa de ser un bàlsam terapèutic.
La segona reflexió és del tot evident. El nou model fixat per les institucions corresponents sobre el repartiment de les subvencions, fan del tot imprescindible dissenyar les entitats com a petits caus amb un funcionament administratiu impecable i capaços de l’autofinançament buscant distintes fonts d’ingressos, ja sigui d’una nova concepció del saturat camp dels patrocinis, subvencions lligades a causes específiques, o la retribució dels mateixos practicants.
No hi ha altre camí. La situació actual de l’esport s’explica a partir de que la majoria de federacions esportives, 15 per ser més exactes, actualment es trobin immerses en processos de regulació empresarial per manca de recursos, clubs amb desequilibris fiscals deguts al pagament de retribucions salarials que han originat un endeutament inassolible, etc. Totes elles, conseqüències derivades d’una política esportiva “tova” i inconsistent.
La reflexió final en forma de conclusió s’anomena: “canvi de mentalitat”.
Entenc perfectament que a ningú li agrada fer passos enrere com els crancs, perdent bona part d’uns drets adquirits que potser mai havíem hagut de tenir. També entenc la impopularitat i el descrèdit polític que representa comunicar al ciutadà que per fer esport cal pagar una quota, o que les inversions destinades a infraestructures esportives han baixat considerablement. Però per tal de sortir d’aquest atzucac, cal cercar unes noves bases ideològiques que ajudin a entendre el que representa l’esport i la cultura per a cadascun de nosaltres i, sobretot, valorar tot allò que ens aporta.
Per tal d’afrontar aquest repte i els nous que vindran (llicència única, regularització laboral dels tècnics esportius, etc.), no n'hi ha prou amb el compromís d’entitats, clubs i altres tipus d’associacions, és imprescindible que tant dirigents com polítics tinguin el nivell de preparació i coneixement que els hi pertoca; si no és així, hem begut oli.
Segueix Manel González a Twitter (@manelis01)
No sé pas si com a final d’un període d’ostracisme, perquè és un fet evident, o ens trobem en un carrer sense sortida, però sembla que tímidament els partits polítics van formulant propostes i protocols de funcionament sobre el tractament que ha de tenir la cultura i l’esport en un futur immediat. Entre molts altres, alguns exemples de la cursa electoral són: “els deu manaments per l’esport” de J. Crossa, les distintes sessions tècniques programades pel departament d’Esports de la Generalitat per informar dels canvis que s’han produït arran de la nova llei de l’Esport, promeses per suavitzar la càrrega fiscal dels tècnics relacionats amb l’esport, etc. De tot aquest batibull d’idees, programes i intencions cal treure unes quantes reflexions i, posteriorment, una única conclusió.
En primer lloc, posar de manifest que els patrons d’integració i reconeixement social de l’esport han canviat radicalment en les darreres dècades. L’esport ha deixat de ser una activitat practicada per uns pocs pel gaudi de la resta a justament tot el contrari, és a dir, la incorporació en la vida quotidiana de l’individu com a instrument fonamental per afavorir les relacions socials, incrementar l’estat d’ànim i millorar la salut. Com a punt de partida, tant aquesta sensibilització per conèixer de prop les inquietuds dels ciutadans, com l’aproximació per intentar solucionar els problemes que se’n deriven, no deixa de ser un bàlsam terapèutic.
La segona reflexió és del tot evident. El nou model fixat per les institucions corresponents sobre el repartiment de les subvencions, fan del tot imprescindible dissenyar les entitats com a petits caus amb un funcionament administratiu impecable i capaços de l’autofinançament buscant distintes fonts d’ingressos, ja sigui d’una nova concepció del saturat camp dels patrocinis, subvencions lligades a causes específiques, o la retribució dels mateixos practicants.
No hi ha altre camí. La situació actual de l’esport s’explica a partir de que la majoria de federacions esportives, 15 per ser més exactes, actualment es trobin immerses en processos de regulació empresarial per manca de recursos, clubs amb desequilibris fiscals deguts al pagament de retribucions salarials que han originat un endeutament inassolible, etc. Totes elles, conseqüències derivades d’una política esportiva “tova” i inconsistent.
La reflexió final en forma de conclusió s’anomena: “canvi de mentalitat”.
Entenc perfectament que a ningú li agrada fer passos enrere com els crancs, perdent bona part d’uns drets adquirits que potser mai havíem hagut de tenir. També entenc la impopularitat i el descrèdit polític que representa comunicar al ciutadà que per fer esport cal pagar una quota, o que les inversions destinades a infraestructures esportives han baixat considerablement. Però per tal de sortir d’aquest atzucac, cal cercar unes noves bases ideològiques que ajudin a entendre el que representa l’esport i la cultura per a cadascun de nosaltres i, sobretot, valorar tot allò que ens aporta.
Per tal d’afrontar aquest repte i els nous que vindran (llicència única, regularització laboral dels tècnics esportius, etc.), no n'hi ha prou amb el compromís d’entitats, clubs i altres tipus d’associacions, és imprescindible que tant dirigents com polítics tinguin el nivell de preparació i coneixement que els hi pertoca; si no és així, hem begut oli.
Segueix Manel González a Twitter (@manelis01)