Carles Brugarolas

Si la memòria no em falla... conec en Carles Brugarolas des de l'any 1987, fa pràcticament 30 anys! Aleshores era el Lotes. De fet va ser una de les primeres persones que em van presentar quan vaig arribar a Sant Cugat. Vam arribar a formar part d'una colla que ens reuníem bàsicament per passar-ho bé. Mai vam tenir una gran amistat, però sí una certa complicitat. Una relació que amb els anys es va refredar, senzillament perquè, de vegades, la mateixa vida et distancia. Una relació que afortunadament vam recuperar quan el Carles va començar a treballar com a tècnic a l'Ajuntament de Sant Cugat. Des d'aleshores, hem conversat sovint i, sempre que hem pogut, al voltant d'una taula. Continuem sense ser amics íntims, però tenim una relació que va més enllà de la que pot existir entre un polític i un periodista. Mantenim una confiança que ha anat en augment, sempre al marge del paper que a un i altre ens ha tocat viure a Sant Cugat. Parlem sense embuts i sense micros. I sempre amb respecte.

Ara que ha posat un peu fora de la política activa municipal, puc dir obertament que és un dels pocs polítics locals vocacionals que he conegut. Encara recordo que fa uns 25 anys era un dels dos o tres que anava a fer una ofrena floral davant el monument de Rafael Casanova l'onze de setembre, a Sant Cugat. Un polític pencaire i dialogant, que mai ha necessitat la política per viure. Ben valorat pels partits de l'oposició, tot i les diferències ideològiques. Sempre a la recerca del màxim consens. Una persona amb coneixements i experiència fora de la política com a empresari i professor universitari.

En Carles Brugarolas ha estat un polític amb criteri que sempre ha estat conseqüent i coherent amb els seus ideals. Ha estat discret i prudent portes enfora. La roba bruta sempre l'ha rentada a casa. Va ser crític amb la direcció local d'UDC i també va ser-ho amb la direcció nacional. És dels que li va dir a Duran i Lleida tot el que pensava sobre el procés de Catalunya i el trist paper que estava jugant el partit democristià, fins al punt que, descontent, va ser un dels fundadors de Demòcrates de Catalunya, un partit que vol ser útil per aconseguir que siguem un estat independent.

És l'únic regidor de l'equip de govern municipal de Sant Cugat que no milita a Convergència Democràtica de Catalunya. Cristina Paraira i Esther Salat van deixar fa uns mesos Unió Democràtica per incorporar-se a CDC. En Brugarolas, doncs, està sol des d'aleshores. El més temptador és deduir que deixa el govern justament per aquesta raó, per manca de complicitat personal o política... Jo mateix penso que, en part, sí que és una de les causes. Però ell és massa reflexiu per prendre una decisió com aquesta a la lleugera. Aquesta és una sortida que va començar a madurar fa mesos i que, sumada a les seves inquietuds personals, a creure que la política no és per sempre i a constatar que el dia a dia de l'administració no et deixa veure més enllà... dóna com a resultat iniciar un projecte empresarial molt personal, un projecte de país, que el té molt engrescat. Un projecte ben travat del qual se'n sentirà a parlar.

Ningú és imprescindible, però l'alcaldessa, Mercè Conesa, ha perdut un dels principals actius del seu equip de govern, el seu tinent d'alcalde d'Economia, Empresa, Ocupació i Recursos Humans. Continuarà com a regidor sense cartera durant tres anys més i vindrà a tots els plens municipals a votar alienat amb l'equip de govern. Serà una manera de mantenir l'aliança local entre Convergència i Demòcrates, però també d'evitar que Conesa perdi el vot d'un regidor i que entri a l'Ajuntament el següent de la llista electoral de CiU: Xavier Cortés, exregidor i actual president local d'UDC. Estratègia política de manual; no marxarà del tot per no perjudicar els seus companys de l'equip de govern. Discutible? De ben segur.

És clar que el final podria haver estat altre... També tenia l'opció de passar a ser regidor de l'oposició, però aquest és un escenari que no m'imagino, fer soroll no és precisament l'estil del Carles. Ha optat per ser generós fins al final. Sé que a ell no li agradarà que publiqui aquest article, n'estic convençut. Potser per això no som amics íntims, oi?