Carta d'un republicà als Reis Mags d'Orient

Els Reis Mags d’Orient han tornat a Sant Cugat. Al centre i a Mira-sol han arribat en helicòpter. A la Floresta, en tren. A les Planes amb cavalls. A Valldoreix ha sortit la cavalcada del Casalet i, que jo sàpiga, ningú ha explicat com han arribat, però hi eren.

Ja sé que arribo tard per la carta, perquè a les vigílies del dia 6 hi havia Carters Reials al Mercat de Torrreblanca o Ambaixadors Reials al Celler Cooperatiu, ara dit Modernista, tot amb majúscules, ja ho veieu, però no puc estar-me de fer arribar la meva carta encara que sembli tard perquè hi ha tants canvis que em sembla que serà acceptada.

L’alcaldessa de Madrid Sra. Càrmena, posa una Reina Baltasara (a Barcelona ja fa molts anys que una regidora va fer de rei Melcior i ningú va piular), la majoria de reis negres no ho són (i mira que n’hi ha de negres a les Espanyes!), la majoria de Reis no tenen barba pròpia (i mira que n’hi ha de barbuts, hipsters o no!) o sigui que la tradició segueix amb tota la parafernàlia sense problemes aparents.

Penso jo: “Hi haurà algun nen que mirant els carters, patges, ambaixadors o els mateixos Reis no li passi pel cap preguntar-se si aquests reis d’orient no tenen res a veure amb l’Estat Islàmic o la yihad?”. Apa home, però que dius? Els nens (i les nenes no ens oblidem) estan per les coses importants, o sigui els regals que han demanat, sense pensar en aquestes bajanades o sense voler entendre, encara que ho vegin a totes hores per la tele, o personalment, què hi fa tanta gent omplint les botigues i els grans magatzems comprant com boixos joguines, tablets o drons.

Els nens... i les nenes, no estan per ximpleries com els grans. Vull això, vull allò, em fa il·lusió aquesta nina, aquest smartphone, i no em vinguis amb què ho vaig demanar per internet i encara no ha arribat, haver-ho pensat abans, avi, àvia, pare, mare, tiet o tieta. Al final haurem d’anar nosaltres a comprar-ho directament i deixar-nos de miraments i hipocresies perquè us fa il·lusió comprar les coses d’amagat i després fer la comèdia el matí del dia de Reis, que ja portem a l’esquena l’arbre de Nadal amb el Pare Noel i les llumetes que s’encenen i s’apaguen, i el tió i la seva agressió ecològica i comencem a estar cansats!

Però ara m’adono que aquesta columna parla d’una carta d’un republicà i encara és l’hora que l’hagi començat (perdonin, és l’emoció del moment que vivim):

Benvolguts Reis d’Orient.

Sóc català. Si volen saber que és això connectin amb qualsevol televisió de les Espanyes que allí ho expliquen (malament, però ho expliquen) unes quantes vegades cada dia. Fa tres mesos i mig vam fer a Catalunya unes eleccions autonòmiques que alguns en deien plebiscitàries. Era el dia 27 de setembre. Quan es van saber els resultats, els que deien que eren plebiscitàries van comptar com si fossin autonòmiques i els que deien que no ho eren van comptar com si ho fossin.

Després es va constituir el Parlament i a continuació la presidenta Carme Forcadell va llegir un document on deien que a partir d’aquell moment hi hauria una desconnexió d’Espanya (del Regne d’Espanya cal concretar benvolguts Reis). Això va crear grans reaccions en contra, tot i que sempre dient que ens estimaven molt (els espanyols als catalans, s’entén) i que millor fer-ho tot junts que separats.

Però la cosa, benvolguts Reis, es va complicar quan es va presentar la investidura del nou President del Govern en la figura de l’anterior senyor Artur Mas que era el quart d’una llista creada especialment per les eleccions que eren autonòmiques però, etcètera, etcètera i etcètera, i no va tenir els vots necessaris per convertir-se en el nou president, és a dir, per continuar sent el president del país, és a dir de Catalunya, una nació segons alguns, i una autonomia o regió o digues-li com vulguis, segons els altres.

Hem estat dos mesos més fent discursos, votacions, declaracions, entrevistes, fotos, abraçades, somriures, twits (sobretot que no faltin els twits) fins que van arribar unes altres eleccions, les de les Espanyes, benvolguts Reis d’Orient, i aleshores el problema que hi havia a Catalunya es va reproduir per poder investir president al senyor Mariano Rajoy que ja ho era com el senyor Mas però no acaba de trobar la manera de fer una majoria consistent per poder seguint sent el president d’aquest Regne Constitucional.

Després de tot això un grup relativament petit de votants i activistes polítics, de ciutadans com tothom en definitiva, que tenen la possibilitat de poder investir al president de Catalunya amb els seus vots (no cal que sigui amb tots, només amb dos dels deu que tenen) determinen en una reunió de 70 (després d’assemblees de 3.000 aprox.) que no volen que el senyor Mas sigui el president i, per tant, que la cosa continuí penjada i el govern no existeixi (és clar que en funcions també funciona tot, diuen, i jo em faig un fart de riure perquè si quan funciona normal les coses van com van, ja m’explicaràs estant en funcions...)

Benvolguts Reis d’Orient: facin-me el favor de dir-li al seu col·lega en Felip VI, que digui públicament que cal deixar fer un referèndum a Catalunya, votat només per catalans (després ja pot plegar i que passi per Madrid una vegada a l’any com vostès). Portin carbó al senyor Rajoy del PP, al senyor Pedro Sánchez del PSOE (de pas al senyor Felipe González i a la Susanita), a l’Albert Rivera de Ciudadanos (oblideu el Ciutadans si us plau) i una goma nova per la coleta al senyor Pablo Iglesias.

Espero que tot sigui per a bé i que els catalans puguem, finalment, viure un any 2016 saben per on trepitgem i, sobretot, cap a on anem.