La censura

La censura, l'ordre de prohibir l'expressió d'un pensament contrari al poder o a l'ortodòxia, és inherent a l'ésser humà. Per descomptat, ho fan els règims autoritaris. Però no únicament. L'impuls d'amagar la discrepància o de reprimir el parer políticament incorrecte el trobem en tots els ordres de la societat.

Per això no ens ha de sorprendre que fins i tot persones que afirmen defensar la llibertat d'expressió i que blasmen el poder, quan la reprimeix, siguin les mateixes que censuren escenes teatrals, quadres, escultures o mones de Pasqua que no s'ajusten a allò que elles consideren correcte. Censuren "pel nostre bé". És la dictadura del pensament. Controlant el pensament en controles l'expressió, és a dir, controles la gent.

Prohibir tres escenes d'una obra de teatre escrita fa trenta anys amb l'argument que ara no serien políticament correctes, indica dues coses: manca de respecte i manca de reflexió per adonar-se que allò que és incorrecte és censurar-les. Si una escena traspua masclisme, posem per cas, el públic ja és prou intel·ligent per discernir-ho. No li calen tutors. El dret d'exhibició íntegra d'una obra, no mutilada, digui el que digui, és doble: és un dret inalienable del públic i de l'autor. I si els autors són dos, i un és mort, la retallada és encara més escandalosa. Forçar, per tant, l'autor viu a escollir entre mutilar l'obra o retirar-la és molt greu. Això ha passat entre nosaltres, i jo, com a escriptor, expresso des d'aquí la meva solidaritat amb les autores.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.