Cinema i futbol

Vet aquí que vaig a una pel·lícula de les que fan il·lusió, posem que la premiada Manchester by the sea. Compro l'entrada amb molta antelació per tal de tenir un bon seient i no córrer amb el perill que s'acabin les entrades, bec una aigua en el mostrador, entro massa aviat en una sala buida i silenciosa i m'assec impacient.

A Carlos Boyero el film el va impactar, el millor dels Oscars, bla, bla, bla, recordo que deien a la ràdio. Hi ha poca gent, molt poca, i això em desconcerta. És clar que és entre setmana i que la sessió a la qual assisteixo és la de la nit, és clar que l'Iva va passar del 8 al 21 ( diu que el reduiran però les promeses...), és clar que la publicitat del film no ha estat de les millors i bla, bla, bla. Segueixo sense entendre-ho.

Quan s'apaguen els llums, em preparo per viure les emocions que viuen els personatges del film però encara han de passar la 'xispa de la vida' de la Coca-Cola, el Vodafone donde quiera que estés i tota la pesca. Preferiria que no ho passessin, com també m'agradaria que no venguessin crispetes, però entenc que avui dia, amb el pirateig i les baixades lliures d'internet, les sales de cinema hagin de fer mans i mànigues per subsistir. Comença el film i passen dues hores de projecció estupenda. Tot i així, quan s'encenen de nou els llums, segueixo estranyant-me que siguem només quatre gats.

L'endemà, per una casualitat que no ve al cas, torno al mateix cinema, ara sense entrada prèvia, a veure una altra pel·lícula oscaritzada. Com ahir, és entre setmana, segueix sent a la nit, pago el mateix preu, venen les mateixes crispetes, passaran els mateixos vodafones i coca-coles, però vet aquí que avui ja no queden bones entrades i m'he de conformar amb una quarta fila lateral. La sala s'acaba omplint de gom a gom. La gent de la fila del darrere comenten el partit d'ahir. Per la fila del davant m'assabento d'un dos a un, i se senten noms d'estadis i equips i vés per on és llavors que entenc que el pitjor enemic del cinema és el futbol.