Com a casa

Com és casa vostra? Parets, finestres i portes, oi? Però també llum de tarda, el quadre escantonat de quan va caure, la flaire quan el veí fa coliflor per dinar i les vistes al balcó. Seria casa vostra sense tot això? Una colla castellera —i per extensió tota entitat de cultura popular— ha de ser una casa amb la porta ben oberta.

És ben coneguda la gran capacitat del teixit associatiu per integrar persones, i especialment a l'hora d'ensenyar la llengua en un àmbit informal. I la integració s'hi fa de forma natural. Parafrasejant la Vicenta Pallarès en parlar de la cultura popular, el contacte directe i brutal dels castells —suor, esforç, pit contra pit— despulla les persones en assajos i actuacions, ens iguala sense artificis. Aquí rau la força de la colla castellera: la unió no violenta de mans i cossos ens protegeix; no anihila, sinó que cobreix. És una casa, una zona de confort per a nouvinguts i propis.

Una zona de confort difícil d'assimilar en tant que no respon a dimensions concretes: olors, colors, sons... i, no obstant això, són tan reals com aquell quadre escantonat o l'olor de la sorra dels gats. Sensacions no computables que defineixen també el grup.

Algunes colles castelleres, com ara Sant Cugat, no persegueixen només pujar més amunt, sinó fer més ampla la soca. El procés s'inicià amb la presentació de l'ideari de la colla el 1996, continuà amb la creació del sobrenom Gausacs i segueix avui amb una identitat ben marcada dins el poble. Fidels a colors, olors i sons.

Aquest és un dels grans èxits dels Gausacs: fer-te sentir com a casa tan bon punt passes la porta de l'assaig tot i que hagin passat anys del darrer cop. I per molts anys.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.