Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Ara que ha arribat setembre, torna la normalitat als carrers de Sant Cugat, i de totes bandes en general. És com si s'aixequés el teló i tot comencés a recuperar aquell ritme frenètic que ens torna a tots mig bojos però al qual, sense ni saber com, hi vivim enganxats.
Hi ha escenaris que obren de nou les seves portes, entre ells, el Teatre Auditori que, sense cap dubte, ens farà més suportable l'any que ens està caient a sobre. Una programació espectacular per un any que pinta molt espectacular.
D'altres escenaris que s'obren són una mica més bel·ligerants. Tornen les escoles, i els nens deixen d'ocupar els carrers amb bicicletes i patinets, per a que els seus pares ocupin els carrils de les carreteres provocant embussos espectaculars.
Però aquesta no és la pitjor de les bel·ligeràncies escolars. Entre l'ara sí sisena hora, ara no sisena hora; ara sí a més hores de no se què, ara no més hores de no se què més; i els ara tenim bus, ara quasi que millor no... ja ens estàvem mig marejant. Però ara resulta que la bonica pretensió de tot plegat és engegar un sistema educatiu, que fa trenta anys que funciona (quasi res, em considero vella, i encara no havia nascut!), a rodar perquè es veu que algú ha decidit que el castellà ha de ser la llengua vehicular.
M'ho poden explicar? Jo em poso a mirar com han anat funcionant aquests models (amb el que vaig estudiar jo, i amb el que va estudiar la meva mare), i la veritat, jo feia fins i tot les classes de castellà en català i em considero perfectament bilingüe (un avantatge que els espanyols no tindran mai). La meva mare, en canvi, va estudiar en castellà i el sap escriure correctament, però no el sap parlar tan correctament. Parla un català perfecte i no el sap escriure. Hem de tornar a aquest model?
Senyors i senyores, jo només tinc una cosa clara, i és que tot el que es fa per imposició acaba bastant malament. Si mai tinc fills (que algun dia espero que així sigui) em nego a que m'imposin la llengua amb la qual han d'estudiar. Jo sóc catalana i vull que aprenguin en català. Perquè a aquest ritme, el proper que sentirem a dir és allò que sempre em conta la meva mare: a les dotze al pati, i a cantar l'amor per la pàtria (evidentment, en espanyol)...
Hi ha escenaris que obren de nou les seves portes, entre ells, el Teatre Auditori que, sense cap dubte, ens farà més suportable l'any que ens està caient a sobre. Una programació espectacular per un any que pinta molt espectacular.
D'altres escenaris que s'obren són una mica més bel·ligerants. Tornen les escoles, i els nens deixen d'ocupar els carrers amb bicicletes i patinets, per a que els seus pares ocupin els carrils de les carreteres provocant embussos espectaculars.
Però aquesta no és la pitjor de les bel·ligeràncies escolars. Entre l'ara sí sisena hora, ara no sisena hora; ara sí a més hores de no se què, ara no més hores de no se què més; i els ara tenim bus, ara quasi que millor no... ja ens estàvem mig marejant. Però ara resulta que la bonica pretensió de tot plegat és engegar un sistema educatiu, que fa trenta anys que funciona (quasi res, em considero vella, i encara no havia nascut!), a rodar perquè es veu que algú ha decidit que el castellà ha de ser la llengua vehicular.
M'ho poden explicar? Jo em poso a mirar com han anat funcionant aquests models (amb el que vaig estudiar jo, i amb el que va estudiar la meva mare), i la veritat, jo feia fins i tot les classes de castellà en català i em considero perfectament bilingüe (un avantatge que els espanyols no tindran mai). La meva mare, en canvi, va estudiar en castellà i el sap escriure correctament, però no el sap parlar tan correctament. Parla un català perfecte i no el sap escriure. Hem de tornar a aquest model?
Senyors i senyores, jo només tinc una cosa clara, i és que tot el que es fa per imposició acaba bastant malament. Si mai tinc fills (que algun dia espero que així sigui) em nego a que m'imposin la llengua amb la qual han d'estudiar. Jo sóc catalana i vull que aprenguin en català. Perquè a aquest ritme, el proper que sentirem a dir és allò que sempre em conta la meva mare: a les dotze al pati, i a cantar l'amor per la pàtria (evidentment, en espanyol)...