Coses estranyes de la cultura local

Llegeixo que serà restaurat el penó de Sant Medir. El pagaran a mitges l’Ajuntament i el Centre de Restauració de Béns Mobles i, un cop arranjat, serà exposat al Museu de Sant Cugat per a l’observació general. Ja no el custodiarà la Penya Regalèssia, quelcom que fa des de després de la Guerra Civil. Potser ho hauria de saber, però, francament, desconec de qui van rebre la custòdia del panell en qüestió. De tota manera, allò que m’interessa del tema, no és què es farà a partir d’ara del penó, sinó què en fem el dia de Sant Medir: una festa local que la majoria de santcugatencs no poden gaudir i una romeria a la qual cada cop hi van menys persones (ara que hi ha el tema sobre la taula, podríem traslladar la festa a dilluns; qui vulgui seguir celebrant-ho religiosament, ho podrà seguir fent).

En el balanç de l’any 2011 destaca el fet que a diversos santcugatencs els han atorgat el Premi Nacional de Cultura en diverses modalitats (literatura, circ i cinema), la qual cosa ha fet parlar a la premsa local de la “potència d’artistes i persones de la cultura de Sant Cugat”. Home, no. Que són potents culturalment, no ho poso en dubte; però sí qüestiono que se’ls pugui presentar com un reflex de la cultural local, a no ser que entenguem per això qualsevol cosa que es faci o s’ideï a Sant Cugat. I si és així, potser n’hauríem de parlar. I posats a parlar, potser hauríem de precisar això que el nostre museu és el quart museu municipal més visitat de Catalunya: 38.000 visites durant el 2010. No discuteixo l’atractiu que pot tenir per si mateix per a molts visitants, però mentre no destriem entre contingut (oferta museística) i continent (conjunt monumental del Monestir), hauríem de ser molt curosos a l’hora de posar-nos medalles al respecte. Algú te registrat quantes persones visitaven els claustres abans d’encabir-hi el museu? Respondre-ho, seria una manera de començar. Si caldria seguir discutint o no, ja és una altra cosa.