Covid-19 i música clàssica: la gran pausa

Tenim un repte únic. Acostumats a un tempo cada cop més frenètic i distant del que realment importa, la vida ens ha obligat a aïllar-nos els uns dels altres per tal de no emmalaltir. Aïllar-nos per no matar-nos. El fet és força controvertit. 

En música després d'una gran pausa musical ve una gran resolució. Desitjo més que mai que aquesta "pausa" sigui tan transformadora com calgui per no tornar d'on veníem: massa lluny del que ens fa humans i encara més del que ens fa animals. En qualsevol episodi de transformació social de la Història Moderna, la música ha estat el remei per vèncer la por i l'eina per fer-nos créixer en valors.

La música ens recorda a través de la bellesa que som sensibles, vulnerables i finits. Amb la nova situació, on queda Bach o Puccini? Les orquestres, els intèrprets, l'òpera, els festivals, els cicles de concerts? Quan es parla de música, es parla de Pop, Rock, Primavera Sound. I si ara pot semblar que hi hagi un ressorgiment de la clàssica, és gràcies a produccions que han estat ja realitzades i els artistes han cobrat per fer la feina. 

Davant de la manca d'interès per aprofundir en les necessitats del nostre sector (la cultura és la quarta indústria del país) no sembla que els paquets de mesures del Govern i les decisions que s'estan prenent ens incloguin. La majoria d'intèrprets som autònoms (amb què significa ser autònom en aquest país) altres estan dintre d'orquestres, conservatoris o escoles de música. 

Si ens cancel·len un concert, no ens paguen la part d'atur com passa a França o Alemanya. Som ciutadans de primera per rebre aplaudiments, però de tercera a l'hora de rebre suport institucional. Potser el ministre Uribes faria bé de deixar de veure la música des de la butaca, com un "aperitiu" i entendre-la des de l'escenari, com una professió… Si Mozart aixequés el cap, se'n tornaria al s. XVIII!