Molt em temo que la bretolada d'un individu ens deixi sense tornar a veure la Creu de Terme en la seva ubicació. Tampoc no era la inicial. Es va traslladar a l'interior de la muralla del Monestir després de la guerra, ja que des del segle XVI havia estat a l'era de Can Mates, on avui hi ha la plaça de Rafel de Casanovas i des d'on donava la benvinguda als qui venien pel Camí dels Monjos. Aquesta era la funció de les creus de terme, esteses per tot el país. En època de llepa-ciris i esgarrapacristos enfrontats, sovintejaven atemptats perpetrats per pinxos incapaços de discernir ideologia i patrimoni cultural, i la Creu va patir una primera destrossa.
Acabat l'enfrontament armat, s'instal·là on ha estat fins ara. No em vull ni imaginar l'amaniment de desgreuges que el nacionalcatolicisme devia convocar per a tan sonat esdeveniment, amb preveres i autoritats sota pal·li. Però, malgrat els estirabots i l'apropiació de símbols del règim, el fet és que es va recuperar aquest tresor patrimonial en un lloc molt encertat, perquè les creus de terme no sols se situaven als camins i a l'entrada de poblacions, sinó també de monestirs.
El patrimoni s'ha de protegir, però sobretot ens ha d'explicar qui som i d'on venim. Això comporta un cert risc, però que no ens passi que, per voler resguardar la creu, quedi exiliada a qualsevol punt absurd, com va passar amb una famosa placa al campanar d'una població del Maresme, que commemorava unes terribles inundacions. Per protegir-la de bretolades, la van fer instal·lar dalt de tot de la torre. La placa deia: «Fins aquí van arribar les aigües». Des de llavors, dels vilatans en diuen capgrossos.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.