Creure per veure

Els metges d’ara, abans de fer un diagnòstic, no es fien de l’ull clínic, fan analítiques. Segueixen el principi: “Si no ho veig, no ho crec” tal com reclama la ciència positiva. En canvi, els pensadors, els artistes i qualsevol que tracti relacions interpersonals, es mou amb una altra forma de coneixement. Aquest és el cas de Tomàs. Els apòstols li diuen: “Hem vist el Senyor” i ell, que l’ha vist mort, diu: “Si no li veig a les mans les marques dels claus, si no li fico el dit dins de la ferida i la mà al costat, no m’ho creuré”. Per ser seriós, vol comprovar-ho ell mateix amb proves positives. Ja que no considera fiable el testimoni dels companys, si cregués, faria un homenatge irracional a Déu. A qui proposi veritats a creure, cal exigir-li títols de credibilitat. Exigir i perfeccionar els motius extrínsecs per creure el que no veiem, no perjudica la fe sinó que la fa més racional i per tant, més sincera i més humana. Això és el que aprova Jesús: “Feliços els que creuran sense haver vist”. Els cristians no podem ser crèduls. Creiem sense veure pel testimoni dels que han vist i palpat el Senyor. En paga d’aquesta fe, qui no ha vist i ha cregut, veu perquè creu. I Jesús li promet que un dia veurà allò que ara creu.